Eduard Castellarnau (Barcelona, 1957)
Tot sovint em decanto per escriptors que em són desconeguts. Això, que més enllà de la meva ràbia per no haver-m’hi acostat abans, no em suposa cap problema. Ho equiparo als blogs, cada dia en descobreixo de nous, en uns m’hi aturo, en els altres m’hi quedo i fins i tot en aquells que només hi deixo caure una llambregada hi trobo alguna cosa interessant. Tots tenen coses a dir, llibres i blogs i, només cal trobar-hi el millor moment per apropar-s’hi.Al revers de la portada se’ns diu que l’autor és un metge de capçalera i, jo, que només he llegit un llibre i desconec el tarannà de l’autor, afegiria: és un metge de capçalera amb sentit de l’humor. Ho diu a la contraportada “novel·la àgil i directa, no desproveïda d’un agut sentit de l’humor” , m’aventuro a dir que no es tracta només d’un encertat recurs literari, la novel·la té sentit de l’humor.
En Josep és un marxant – de faixes i sostenidors – avorrit, previsible i gran menjadors d’entrepans, aquesta és la seva perdició. Entra a la granja equivocada en el moment equivocat, surt sense menjar-se l’entrepà i sense saber-ho, amb la vida embolicada. Un paper aparegut per error a la seva cartera serà la primera pista, a partir d’aquí ens trobarem amb un altre Josep, desafiant els malfactors xinesos que el persegueixen intentarà trobar i desxifrar un antic dietari que segons ha deduït el pot portar a un valuós tresor.
En realitat el tresor és l’espoli que feren alguns missioners per ordres de les altes esferes per engrandir les arques papals. L’encarregat de traslladar-lo, Matteo Ricci, de la Xina a Roma és assaltat per uns pirates portuguesos, aquests el van enterrar el tresor a la Garrotxa. El diari – amagat en una cambra oculta de la llibreria – conté algunes pistes que va escriure el missioner per recuperar el tresors i tornar-lo als seus propietaris.
Una novel·la d’aventures, on una pista et porta a una altra, un error et porta a cometre’n un altre, on hi ha una noia – guapa i llesta – de qui enamorar-se, on hi ha uns dolents que volen el tresor, cambres secretes, llibres ocults, dietaris amagats, tresors desapareguts, presses, … tot això existeix en el llibre, i a un bon ritme. Però, quan un lector al mig de la narració es pregunta, i els dolents, on són? I aquests, apareixen al final, quan el tresor ja ha estat trobat i desenterrat, penses que alguna cosa no ha funcionat del tot bé, o no ha anat com un esperava.
El llibre està farcit de paraules de les que a mi m’agrada tant recollir, mots d’aquells de sonoritat agraïda i que ara van cars de sentir; ataüllava, grofolluts, atabuixat, fotisquejaven, batiport, esbardellant, llampada…
Pàg. 75 “En algun lloc havia sentit que només els peixos morts anaven a favor del corrent del riu. I ell, ara per ara, estava viu. Aniria contra corrent fins que les forces li responguessin.”
Pàg. 77 “La idea li va venir tot d’una, com una perdigonada”.
Pàg. 102 “… l’home no estava per gaires acudits.”
Tastets
>> roure pènol
Una part important de la novel·la transcorre per Olot i els seus voltants, pàg. 172 “Els record d’infantesa estaven plens d’aventures al voltant de fagedes, avellaners, volcans, alzines, grèvols, rouredes – d’una manera especial el roure pènol, que, durant la tardor, desprenia un aroma dolç´-, boixos, aurons, tells arços, freixes…I tots ells amb l’aroma inconfusible de la llibertat.”
>> aiguabarreig
Aquest és un d’aquells mot que sempre duré lligats a la lectura d’un llibre, El cafè de la granota, de Jesús Moncada, al seu riu, al seu poble a la seva gent.
El fet d’aiguabarrejar-se; indret en què dos o més corrents d’aigua s’ajunten formant un sol corrent. (Fabra)
Confluència. Es produí un aiguabarreig de pintura i de poesia que fou excel·lent. (DCVB)
Pàg. 123 “-Que et trobes millor?- li va preguntar la dona amb veu tremolosa.
-Sí, sí –va respondre ell enmig d’un núvol aiguabarreig de dolor i felicitat -.”
“No em caldrien les paraules
Si no fos per dir-te que t’estimo
Ni tindria sentit l’amor
Si no fos per compartir-lo”
A la Rosa, la meva companya
Aquesta és la dedicatòria del llibre i jo, que ja m’havia mirat el llibre un parell de vegades sense decidir-me a agafar-lo, en llegir-la, me’l vaig emportar, ara si, sense dubtar-ne.
És un llibre agradable de llegir. És alguna cosa més que un llibre ple d’aventures, és adonar-se que les històries d’amor, o l’enamorament en sí, poden aparèixer quan un menys s’ho espera. Tots hi podem caure, fins i tot personatges monòtons, mig calb i amb panxa, poden arribar a enamorar a les noies intel·ligents i guapes. És descobrir que la vida en un poble pot arribar a ser tan apassionant i moguda com ho podria ser en una ciutat. És un llibre ple de somriures, als gestos, a les absurditats, a les reaccions, a les emocions, als personatges…
Altres llibres de l’autor
Enceto aquesta nova secció i, marco amb una Q, els llibres que poso en el meu punt de mira.
– Els contes de la nit, 1993
– Tarda d’hivern, 1994
– Laberint perdut, 1996
– La ruta del silenci, 2002 -amb la qual va guanyar el Premi Leandre Colomer de novel·la històrica i el premi al millor llibre de ficció que atorga el Col·legi d’Investigadors Privats de Catalunya Q
– A l’altra banda de la solitud, 2006.
El mot: Esbardellaven
Esbardellar
1. Esberlar; trencar per contusió o xoc una cosa sòlida
2. Badar, esbadellar, obrir en general
Pàg. 23 “El soroll de les passes que esbardellaven el silenci de l’establiment va aturar el pensament d’en Josep.”
La fitxa: Eduard Castellarnau, L’enigma de la llibreria 1999. 1ra ed. 1999 Barcelona Columna Edicions, S.A. 237 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari