Amb quatre mots: un divertiment literari, ràpid i singular (visió crítica i molt particular de les biblioteques i dels bibliotecaris a través d’una singular, maniàtica i ridícula bibliotecària).
Recomanada per: després de llegir-ne algunes ressenyes.
El llibre
Títol original: La Cote 400, 2011
Títol Traducció: Signatura 400, Blackie Books, S.L.U. 2011 Traducció Maria Enguix Tercero, pàg. 106
És un llibre curtet i fàcil de llegir malgrat la manca de punts i apart, que entra com un divertiment – com el defineix la mateixa autora – on ens parla de les biblioteques i la seva funcionalitat però també de la soledat d’una singular bibliotecària.
Ens trobem amb el diàleg en forma de monòleg que manté una bibliotecària quan arriba a la feina i es troba a un home que hi ha quedat atrapat i s’ha passat la nit a dins. La bibliotecària descarrega un intens monòleg, entre divertit i seriós, entre cínic i venjatiu, amb un punt d’agressivitat verbal cap el pobre home. I, mentre el resignat personatge i els lectors escoltem aquesta exaltació verbal en un to que s’assembla a un crit desesperat, alliberat, segurament, per la presència de l’astorat interlocutor – mut i sense dret a rèplica-, anirem coneixent què pensa de la seva feina i de la seva vida la bibliotecària.
Una descàrrega que li serveix per parlar-nos del funcionament de les biblioteques, els codis de classificacions, la importància de determinats llibres (no tots), la biblioteca com a espai funcional, social i popular (no sempre cultural), però també ens parla de les biblioteques com a fonts del saber i coneixement, de l’odi que sent pels arquitectes com a constructors de soterranis bibliotecaris foscos… i també ens acosta a temes més personals com l’amor que sent per un dels usuaris de la biblioteca (l’únic a qui coneixerem el nom, Martin), el seu fracàs amorós que la durà a ser bibliotecària o la soledat al sentir-se sempre invisible davant dels usuaris.
Ens descobreix l’espai biblioteca com a centres d’interès per a la comunitat, com a centres que la gent necessita per escalfar-se a l’hivern, refrescar-se a l’estiu, fer treballs, lligar… i també consultar i llegir. Per això s’empipa quan les autoritats obliguen a tancar-les a l’estiu (jo també), tenen uns horaris molt minsos (jo també) i inclouen tot tipus de llibres, fent que dels “bons escriptors”, els clàssics, no s’hi trobi tot, però es puguin trobar d’escriptors totalment prescindibles, els dels best-sellers a qui els usuaris ràpidament reclament, (aquí n’hem de parlar). I ella, que s’encarrega de la secció de geografia (que és una secció minoritària) i que just es troba al soterrani de l’edifici, pateix un doble aïllament: el físic, la seva secció està situada en un lloc un pèl lúgubre sense il•luminació natural, i l’emocional, els usuaris que hi baixen no li pregunten pràcticament res, es sent invisible. Com en realitat és la seva vida fora de la biblioteca.
I una té la impressió que els arguments dels quals ens parla la bibliotecària són un tant canviants, fruit segurament de presentar-nos a una bibliotecària plena de manies i certs tocs ridículs. Però també crec que això forma part d’aquest divertiment de l’autora, igual m’equivoco, però no crec que la Sophie Divry pretengués fer una narració seriosa sobre les biblioteques, és més com un joc. Ara defensa en boca de la bibliotecària una cosa i unes pàgines després en fa una aferrissada descàrrega, com quan ens parla de l’ofici concret del bibliotecari (com un mer funcionari però també pot ser un conducte del coneixement). Si us bé de gust llegiu la ressenya que fa
Alejandro Gamero a
La piedra de Sísifo, parlant d’aquest aspecte, és força interessant.
Un dels temes que ens parla el llibre és el sistema de classificació adoptat a les biblioteques, el que va inventar el nord americà
Melvil Dewey, el sistema de classificació decimal, que facilita una ràpida identificació dels llibres dins de cada temàtica. I precisament, una reorganització d’aquest codi va deixar buit el codi 400, el que abans s’utilitzava per les llengües. Qui sap si aquest codi 400, aquesta Signatura 400, correspon també, al buit que hi ha en la vida d’aquesta singular bibliotecària.
Una curta història que m’ha semblat això, un simple i correcte divertiment per part de l’autora, un deixar-se anar parlant pels descosits. Com si es tractes d’un exercici literari que ha enquadernat en forma de petit llibre. No li trec cap mèrit, ha sabut atrapar al lector en una prosa correcte, amb un estil ràpid gràcies a la manca de punts i a parts i sobretot a la dosi d’humor i la mica de mala llet que destil•la aquest soliloqui adreçat al pobre home i a tots els usuaris de les biblioteques en general. Com he llegit en algunes ressenyes és d’aquells llibres que agrada a tots els lectors que els hi agraden els llibres que parlen sobre llibres, llibreries o, en aquest cas, biblioteques.
“¿Registrar los libros que salen y entran haciendo bip-bip en el código de barras le parece creativo? ¿Si? Bi-bip , bip-bip, . Ser bibliotecario no es nada gratificante, se lo digo yo: se acerca a la condición de obrero.” Pàg. 17
“… yo soy de las que piensan que la entrada de un libro en la biblioteca debe ser todo un reconocimiento. Una distinción. Una grandeza. Que la biblioteca deba aportar un suplemento de cultura a los lectores (…) Cero piedad con los libros malos. Y, ante la duda, seamos malos. Éste es mi lema, aunque esta forma de pensar está acabada, finiquitada, soy de la vieja escuela. Cuando alguien entra en mi biblioteca, ¿qué es lo primero que ve? A los mocosos de la sección de cómic. Al lado la sección de música. Justo detrás, la sección de deuvedés. A esto nos lleva la democracia cultural. (…) Aliar placer y cultura para que la cultura sea un placer y blablablá.” Pàg. 65
“Pronto me trasladarán a otra planta inferior, a una bodega, y en la planta baja abrirán una cafetería. Y aquí ¿por qué no una discoteca? Pàg. 67
“No hay nada más triste que una biblioteca vacía. Quiero decir, una biblioteca abierta pero despoblada… Porqué por muy dura que haya sido con usted, la verdad es que ¿qué haríamos nosotras sin los lectores?” pàg. 75
“En mi oficio ¿sabe? No hay nada más emocionante y gratificante que juzgar la clase de persona que tienes delante, tantear sus expectativas, dar entre las estanterías con el libro que anda buscando y hacer que se encuentren.” Pàg.77
Trossets que poden provocar al lector, als bibliotecaris o als usuaris, que formen part d’aquest recurs per fer-nos pensar en realitat quina és i quina ha de ser la funció d’una biblioteca i si aquesta funció està plenament satisfeta. Un divertiment provocador i ple de sàtira, una crítica al què és una biblioteca i al què hauria de ser i aspirar, una crítica als polítics i a deteminades polítiques culturals. Però quan l’encarregada de parlar-nos de tot això és una persona llunàtica i amargada, la crítica i provocació poden perdre objectivat. Per això, segurament, comença el llibre amb aquesta dedicatòria, al bonic i càlid espai que suposa, o ha de suposar, una biblioteca.
“Dedico este divertimento a todas aquellas y todos aquellos que siempre encontrarán más fácilmente un hueco en una biblioteca que en la sociedad.”
Sophie Divry (Lyon – França, 1971)
Aquesta és la seva primera novel·la.Es defineix així al començament del llibre,
“Me gustan las berenjenas, el aceite de oliva y las mermeladas de mi madre… hay demasiado ruido mediático. No me gusta comprar un libro sin saber lo que lleva dentro”.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari