Amb quatre mots: investigació i trama correcte, però… (la primera part no m’ha acabat de convèncer, al final recupera el to que m’havia agradat de La dona de verd)
Recomanada per: dels prestatges de la Biblioteca de Sant Quirze
Tenir moltes expectatives en un llibre (com en qualsevol altra cosa) acostuma a ser dolent, ja que et pot condicionar la lectura perquè cerques el que t’havia impulsat a llegir-lo i, segurament, no ho trobes, ja que la lectura no es fa del tot lliurement. Això m’ha passat amb aquest llibre, buscava una repetició de La dona de verd que no he sabut trobar fins al final de la novel·la. Per això, en certa manera , el llibre m’ha decebut. Però està clar que aquest apreciació és molt subjectiva, si us doneu una volta per les ressenyes de la xarxa, us adonareu que totes són molt elogioses. A mi m’ha agradat sense massa entusiasme.Ens trobem amb el mateix inspector Erlendur on ara ha de trobar l’assassí del porter d’un luxós hotel de Reykjavik. És un assassinat molt peculiar, ens trobem als volts de Nadal i l’home en qüestió – en Gulli- va vestit de Pare Noel i es troba mort a la seva habitació, una cambra al soterrani de l’hotel, en una situació un tan compromesa. L’inspector s’instal·larà a l’hotel, en una cambra on la calefacció no funciona i on les comoditats no tenen res a veure amb el luxe de l’establiment, semblen més pròpies de la personalitat del mateix inspector.
El llibre està dividit en capítols, que corresponen als dies de la investigació, i que són els dies que l’inspector estarà allotjat a l’hotel. Les pistes portaran al lector a veure més d’un assassí i a no descobrir-ne el verdader fins el final. Aquesta és la gràcia d’aquest tipus de llibres i l’Indridason ho sap fer força bé. En aquest cas no hi ha exteriors ja que pràcticament tota la novel·la passa dins l’hotel, només ens ensenyarà el paisatge, fred i fosc a través de la finestra de l’habitació de l’inspector.
Com ja va fer amb La dona de verd l’assassinat és –o crec que és- el pretext que fa servir l’autor per parlar-nos de temes que la societat encara no està disposada a resoldre del tot, xacres, què lluny de impedir-les s’emmascaren subtilment. L’autor les centre en el seu país, Islàndia, però malauradament les misèries humanes no coneixen fronteres. Si en La dona de verd ens va parlar de la violència domèstica i la brutalitat del masclisme, ara li tocarà parlar-nos de temes no menys punyents i actuals de la nostre societat; el maltractament psicològic i físic als nens, l’homofòbia o la prostitució infantil. Sense deixar de banda els temes més personals de l’inspector; la soledat, el sentit de culpabilitat, la incomunicació o la drogadicció de la seva filla.
El clixé és el mateix però el fet de conèixer els personatges d’entrada– l’inspector, la filla i els ajudants- fa que aquest cop l’autor no hi entri amb tanta profunditat i, això, segurament, és el que m’ha decebut. Els interrogatoris, en la primera part del llibre, els he trobat molt incisiu, tallants i en alguns casos poc reflexius, com si l’inspector tingués presa, en alguns casos desprenen certa agressivitat. M’han sorprès, però segurament, són el preludi per fer-nos veure que dins l’Erlendur s’hi està obrint una escletxa. Aquest inspector que viu o malviu torturat per un passat que l’ha marcat profundament, sembla buscar una sortida, ho farà però a la seva manera, un pel freda i distant, però avançant, que ja és molt.
Mentre que en La dona de verd l’atmosfera d’angoixa i tensió es trobava en totes les parts de la narració; la investigació, la vida personal de l’inspector i la família de turo, en aquesta ocasió l’angoixa i tensió es centren principalment en dos episodis; la investigació paral·lela que fa la inspectora Sigurdur Óli, d’un cas de maltractament físic i psíquic d’un nen, on l’ Erlendur es queda al marge. I segurament en el tros on se’ns relata l’adolescència traumàtica que va patir en Gulli –el mort-, com a nen prodigi a qui el seu pare li va robar la infància.
Entremig, un seguit d’anades i vingudes a l’hotel i per dins de l’hotel. I, al mig de la investigació, l’entrada en moments molt puntuals de la filla de l’inspector a qui l’autor segueix posant a la corda fluixa, però ara, més unida al seu pare (ningú ho diria amb els diàlegs que mantenen) després que aquest li confesses el seu trauma d’infància.
Llegia en una ressenya que aquest caràcter fred i distant de la gent del nord d’Europa contrasta molt amb el caràcter més emocional dels qui vivim al sud, segurament aquest tret diferencial és un dels aspectes que ens atrau de la seva literatura. Llegint els llibres i veient com actuen els personatges en determinades ocasions, dóna ganes d’intervenir-hi i dir, prou, Reacciona!!. Per què una cosa es la fredor del paisatge, la fredor en que s’ha d’encarar una investigació i l’altre molt diferent és la fredor en les relacions personals. Penso que aquesta és una de les claus de l’èxit d’aquests llibres, de la mateixa manera que ho és la trama en la investigació i la denúncia social que s’hi desprèn.
Em queda per llegir Las Marismas, la primera entrega de l’inspector Erlendur i, malgrat el què he dit al principi espero llegir-la.
El llibre
Títol original: Röddin, 2002
Títol Traducció: La veu, 2010 RBA Libros S.A. Traducció Maria Llopis, pàg. 334
Premi: Martin Beck a la millor novel·la negre traduïda al suec.
Arnaldur Indridason (Reykjavik, 1961)
És historiador, periodista, crític literari i de cinema.
Afirma que “una bona novel·la policíaca explica un país… i a ell no li agrada embellir res”, “mai ens lliurem del passat” i “el sentiment de culpa és una força molt poderosa, erosiona com cap altra en la vida”
Crec que aquestes frases ja apunten cap on van les seves novel·les.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari