A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar

Amb quatre mots: impacte d’emocions, força i intimisme (relat d’un amor sincer que omple però fa mal “El único drama, para ella, hubiera sido vivir a medias. “)
Recomanada per:  la primera referència del llibre la vaig llegir a Miramelsmots i em va encuriosir la vida de l’Elizabeth Smart.
El llibre
Títol original: By Grand Central Station I Sat Down and Wept, 1932
Títol Traducció: A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar, 2011 Viena Edicions. Traducció Marta Pera Cucurell, pàg. 124
A-grand-central-Station-em-vaig-asseure-i-vaig-plorarÉs d’aquells llibre que m’impacten o em descol·loquen per algun motiu i m’obliguen a buscar informació tot just començada la lectura. Tinc la necessitat d’ intentar esbrinar alguna cosa del seu contingut o de l’autora que m’ajudin i em facilitin entendre i ubicar el que estic llegint. Crec que en aquest cas, conèixer la vida de l’autora facilita la lectura i ajuda a comprendre el to de la narració. “Aquesta és la crònica d’una passió portada al límit: la que va viure la jove escriptora canadenca Elizabeth Smart pel poeta anglès George Barker, un home casat del qual ella es va enamorar a través dels seus versos, sense conèixer-lo personalment. Després de mantenir-hi una relació per carta, va convertir-se en la seva amant i mare de tres fills seus.”
No és una història d’amor, és la història d’un amor ple de passió, desesperació, patiment, gelosia i també felicitat que brilla d’una forma especial, gràcies a la força i intel·ligència de la narració. Trossets de sentiments molt visuals i impactants, metàfores, referències literaries i passatges bíblics que fan que aquesta novel·la brilli, no per l’amor que ens descriu sinó per l’excel·lent manera d’escriure’l, en el que alguns han dit una prosa poètica carregada de vitalitat. És dur per la sinceritat que traspua, és dur pel dolor que l’autora transmet, és dur per la incomprensió social que va patir, és dur per no poder desprendre’s d’aquest amor a voltes irracional, a voltes dolorós, a voltes destructiu que va viure l’autora mentre va durar la seva relació amb en Barker. Fuig de tot romanticisme i sentimentalisme, fet que agraeixo i, segurament, per això no deixa indiferent. M’ha captivat.
El llibre fou publicat per primera vegada l’any 1945 i, encara que la família de l’autora va fer tot els possibles perquè no sortís a la llum per l’escàndol que suposava, es va convertir en els cercles literaris de Nova York i Londres en un llibre de culte. L’any 1966 es va tornar a editar i el seu èxit va permetre a l’autora poder reemprendre la seva carrera lideraria.
El llibre està dividit en capítols curts, on, a través de les imatges abstractes, reals i plenes de força ens descriu la seva vida enfocada en la relació a traves dels sentiments. És un llibre autobiogràfic on ens narra les diferents fases de la seva relació amb el poeta, retalls, trossets de vida carregats d’amor però sobretot de tensió interior que la porten cap un cantó mentre s’allunya de la resta del món. Tot per explicar-se o explicar-nos un amor que alguns van qualificar de patològic i malaltís. Cal que quedi constància, com en un dietari que, sense ser-ho, l’autora va escrivint a trossets per guardar en la memòria, retalls que l’ajudin a comprendre, o simplement records que vol preservar “Pocas veces una mujer ha plasmado por escrito de forma tan clara e intensa su pasión por un hombre.(…)  y una de las crónicas de amor-pasión femenino más desgarradoras y lúcidas de la literatura de todos los tiempos.” diuen des de Ojos de papel. Suposo que això només es pot fer quan s’escriu des de dins, quan l’autor i el protagonista són la mateixa persona, quan s’escriu d’una manera autobiogràfica però sense engany, amb plena sinceritat.
No crec que sigui un llibre difícil de llegir, és d’aquells llibres on es fa necessari entrar dins el personatge, en aquest cas dins l’autora i intentar, des del seu punt de vista, llegir i veure tot els que ens explica. Crec que només així podem entendre, com d’important va ser per ella aquella relació, viure i sentir-se lliure, fent el que li dictava el cor, encara que fos dolorós i opressiu, l’únic que la permetia sobreviure lluitant pel que volia i desitjava. Malgrat que el tipus de vida que va triar li dugués dolor, insatisfacció, rebuig, “El único drama, para ella, hubiera sido vivir a medias.“ com diuen a libros y literatura. I, ja sabem que a vegades el que més costa és ser un mateix, no el que els altres volen de nosaltres.

 

El meu cor s’autodestrueix. Batega amb el ritme metzinós de la veritat.” pàg. 31
“Ai, l’aigua de l’amor que ho inunda tot, de manera que els ulls no poden veure res que no s’estigui amarat. (…) Totes les coses flueixen com el Mississippí per una terra devastada, que beu sense sadollar-se mai, que augmenta el cabal amb cascades de gratitud. I que eleva un so de lloança que ensordeix per sempre més els que dubten, i els fa esclatar els timpans avergonyits amb el bramul de l’evidència, més fort que les bombes i els xiscles i el rau-rau intern del remordiment.” pàg. 35
“Estic posseïda per l’amor i no tinc alternativa” pàg. 36
“Em pensava que seria com tenir un ocell a la mà, i no un mar salvatge que em tractaria com despulles flotants.” pàg. 39
“Estampa’m com un segell sobre el teu cor, com un tatuatge al teu braç, perquè l’amor és tan fort com la mort” pàg.41
“Potser jo sóc la seva esperança. Però ella és el seu present. I si ella és el seu present, jo no sóc el seu present. Per tant, no sóc, i m’estranya que ningú no s’hagi adonat que estic morta i s’hagi pres la molèstia d’enterrar-me.” pàg.91
“Però tinc un ganivet clavat a la màquina que em bomba la sang, i la sang se m’atura, per molt que hi raoni. Se n’adonarà, que el meu cor ha deixat de bategar?” pàg. 93
“Estic sola. No puc ser una santa. Vull l’home que vull. És el que he escollit entre tots. El vaig escollir deliberadament, fredament. Però la passió no era freda. Em va encendre. Va encendre el món.” pàg. 106
Elizabeth Smart (Otawa, 1913- Londres, 1986)
Poeta i novel·lista canadenca. Va començar a escriure de molt jove i va estudiar piano, teatre i pintura a Londres. Allà va descobrir i es va enamorar de l’obra i del mateix George Barlker.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

37 thoughts on “A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar

  1. Mónica-serendipiaNo Gravatar

    Aquest llibre és la passió feta lletra. El vaig llegir fa temps (ara em tornen ganes de rellegir-lo amb la teva ressenya) y només puc comparar-lo a “Carta de una desconocida” de Zweig. I em quedo curta, perquè com molt bé dius, el dolor d’aquesta autora és molt més apassionat, rotund.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      La passió portada a aquest límits fa mal i costa d’entendre però té el punt d’element irracional o foll que tots hem volgut viure alguna vegada. M’agrada això que dius “la passió feta lletra”.

      Jo la trobo diferent a “Carta d’una desconeguda” ja que aquí l’amor és compartir (encara que no sempre) i la passió és real i física que no vol dir que no pugui ser també malaltissa. I la història de Zweig és unidireccional i al meu entendre més obsessiva. També és una gran novel•la.

      Respon
  2. SílviaNo Gravatar

    És dels que m’agraden! Has fet una crítica de les que engresquen a llegir, perquè són fetes amb el cor. Serà la meva pròxima lectura. És curiós com alguns llibres ens porten a voler saber més sobre l’autor, com a compleció de la lectura.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Sílvia, aquest llibre crec que no s’entendria si abans no es descobreix una mica la passió i l’amor de l’autora per en George Barker i la relació que va mantenir durant vint anys. Amor i passió destructiva. A tot això s’ha d’afegir que la història fou escrita l’any 1945 i viscuda durant vint anys abans, on les relacions de parella, en aquella època, res tenien a veure amb la vida i la historia de l’Elisabeth Smart.

      Crec no equivocar-me si et dic que t’agradarà. Ja m’ho diràs.

      Respon
  3. Sandra ValentínNo Gravatar

    Hola!

    Aquesta és una d’aquelles novel·les que fa mil anys que m’esperen pacientment a la prestatgeria. A veure si li toca aviat el torn i et dic què m’ha semblat. Té un pinta molt bona, la veritat.

    Molts petonets

    Respon
  4. ElfreelangNo Gravatar

    aquest llibre em fa patxoca , per tot el que dius i ho sento…també per la portada! Hopper! ostres crec que me’l faré regalar en quan tingui ocasió!!!! gràcies!

    Respon
  5. OffuscatioNo Gravatar

    Me cuesta mucho seguir tus impresiones de principio a fin, pero creo que puedo concluir que lo recomiendas encarecidamente. Investigaré un poco más sobre la novela. ¡Gracias!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Utiliza el traductor, lo tengo puesto en la barra lateral, debajo de los autores, te será más fácil leer la reseña.

      A mí el libro me ha gustado, pero es de esos libros especiales que no suelen gustar a todos los lectores. Es una historia contada con un estilo y forma diferente. Sin embargo, creo que a ti te puede gustar.

      Gracias por pasarte, valoro muchísimo que los que no sois de Catalunya os paséis por el blog, leáis las reseñas y comentéis. Aunque el Google lo pone fácil, no siempre hay quien esté dispuesto a hacerlo.

      Respon
  6. Yossi BarzilaiNo Gravatar

    Como siempre la reseña es magnífica y me lo apunto. No sé si voy a meter la pata pero el título de la de Paulo Coelho parece una descarada referencia a este que, por lomque veo en la reseña no tiene nada que ver. Me encanta el tono de este y las citas me parecen maravillosas. Me gusta hasta para hacer una conjunta. Me gusta toda esa visceralidad, sangre, corazón, latidos… Moltes gràcies. Un abrazo.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Lo siento, no se a que libro de Coelho te refieres.

      El tono del libro es fuerte por los sentimientos que se desprenden, un amor y una pasión tan destructiva ha de dar imágenes impactantes y trozos muy buenos. Es muy real.

      Una abraçada.

      Respon
    • Yossi BarzilaiNo Gravatar

      A “Al borde del río piedra me senté y lloré” que no sé muy bien de que va pero a juzgar por lo que escribe Coelho. ..Me pareció demasiada casualidad. Lo tengo ya, fue leer tu reseña y salir a por él 🙂 Gràcies, una abraçada per tu també 🙂

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Si lo encuentro quizá lo lea, para comparar ya que como bien dices el título parece sacado del de Elizabeth Smart.

      He buscado un poco sobre el libro de Coelho, trata de “una historia sobre el amor y la esencia de la vida” según he leído. Creo, pero, que el tono es muy distinto al de Elizabeth Smart, que es más vital, sincero y autobiográfico.

      Ya leeré tu reseña, espero que te guste o al menos que te sorprenda como me ha pasado a mí.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Gràcies!

      Tu ves llegint i proposant lectures que jo aniré triant, llegint i fent ressenyes. De moment tots els que he triat de la teva llista m’han agradat. Encara en tinc algun de pendent.

      A mi també em va impactar, però quan llegeixes una mica la biografia de l’autora entens el to del llibre i pots arribar a comprendre-la. Aquest foll amor és dur però com diu la citació que he posat “El único drama, para ella, hubiera sido vivir a medias. “ Gràcies.

      Respon
    • Núria PujolàsNo Gravatar

      Gràcies per passar per miramelsmots i triar algun llibre. No tots els que hi penjo són llibres que m’han agradat però confio en la teva bona selecció. Aquest me’l vaig mirar amb molts bons ulls perquè conec personalment a la traductora, la Marta Pera, que també és una bona poetessa. Un petó!

      Respon
  7. Glo.Bos.blogNo Gravatar

    La llegiré, no sé si és la lectura que ara em convé, però en parleu tan bé tots que demà mateix la busco a la biblioteca, tot i que encara tinc llibres per començar, però dius que és curteta, no?
    Ah, i com sempre, gracies per la teva ressenya, sempre tan complerta!

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No ens coneixem i no sé massa els teus gustos però et mentiria si et digués que t’agradarà. Això no vol dir que no m’agradaria que t’agradés. No sé si m’he sabut explicar. No és un llibre difícil però no està escrit com una novel•la convencional, està escrit com trossets de la vida de l’autora. De tota manera si el llegeixes, m’agradaria que em donessis la teva opinió.

      Gràcies Glòria.

      Respon
  8. Olga XirinacsNo Gravatar

    És convincent la passió amb què parles d’un llibre apassionant que relata una vida apassionada. Les passions mouen el món, i sobretot si és a Nova York o, com a mínim, a Nord Amèrica. Altra cosa seria a Reus o Tarragona, provincians del Camp, indigents del Sud, indignes de línies “progres” i molt menys d’espais a televisió. Fins i tot Monzó va escriure un dels seus primers llibres a Nova York, com toca.
    Consti que no nego els mèrits de l’acció que descrius, tot el contrari: solament constato una realitat post scriptum que patim per aquí baix.
    El títol m’ha fet pensar un moment escrit al meu quadern de viatge, en aquest cas de Barcelona a Tarragona. “M’assec i demano un cafè al taulell de l’estació subterrània del Passeig de Gràcia. Veig el cambrer borrós i miro a través de gots, ampolles, emparedats i viatgers silenciosos. Més enllà. Ploro.”
    Gràcies per la ressenya del llibre, tan ben feta.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      No crec que les passions, els grans i folls enamoraments siguin exclusius de cap territori o país. Aquest tipus d’amor, com tots, són universals i només es particularitzen o es localitzen quan se’n parla o quan es llegeix sobre ells. Desconec si hi ha cap llibre que expressi d’una manera tant sincera amor i dolor en una relació i que sigui escrita des de dins, es a dir, que sigui autobiogràfica però sobretot sincera. I que trenqui amb els esquemes de novel•la tradicional.

      El títol pot dir moltes coses per l’autora i també pot inspirar moltes coses als lectors. Veus, no cal anar al Central Station per seure en un banc o a la cafeteria i escriure, plorar, somiar, recordar… el que ens vingui de gust en cada moment.

      Gràcies per passar i opinar.

      Respon
  9. Pilar GonzálezNo Gravatar

    Parece interesante. Me lo apunto por si lo encuentro en la biblioteca. Por cierto, he leído en las vacaciones el libro que reseñaste, La piedra de la paciencia, y me ha gustado mucho. Gracias por la recomendación. Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Es un libro muy distinto de los que reseñas, espero que te guste.

      Me alegra que te haya gustado. Es dura, pero la forma en la que está escrita atrae e impacta aún más. Y ya no hablemos del final que, para mí, da aún más fuerza al relato.
      Hace un par de días me enteré que Atiq Rahimi ha publicado otra novela ‘Maldito sea Dostoievksi’ (Siruela, 2012), de momento no está en la biblioteca, así que tocará esperar.

      Respon
  10. mientrasleoNo Gravatar

    Creo que he tentado este libro un par de veces o tres pero, precisamente por el ´titulo, no he seguido con él.
    Tu reseña me ha animado a sacarlo de la estantería del olvido. Ya te contaré
    Besos

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Tienes razón para mí gusto el título es demasiado cursi, nada que ver con el tono de la novela. A mí me atrajo por la curiosa vida de la autora. Espero que te guste, ya me contarás.

      Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Res a veure amb Jane Austen!! 🙂

      El llibre m’ha sorprès, té una força difícil de descriure, o hi arribes i la comprens o no t’agrada, en aquest cas a mi en molts aspectes m’ha agradat.

      Respon
  11. ToniNo Gravatar

    M’ha agradat molt el comentari. La veritat és que fa uns mesos la vaig veure en una llibreria i ja em va captivar la història, el component autobiogràfic i l’edició d’Edicions Viena, que sempre és molt especial, i la vaig comprar. Veig que no em vaig enganyar. La tinc apartada a la prestatgeria i espere no tardar molt a llegir-la: em falta acabar Jo confesso i un parell més d’inajornables.

    Respon
    • Quadern de motsNo Gravatar

      Sincerament, hi vaig entrar encuriosida per la biografia tan personal de l’autora i no m’ha decebut. És un llibre amb força, diferent, que em va atrapar des del principi.

      Jo tinc pendent el “Jo confesso”, quan tingui una mica de calma m’hi poso. Crec que pinta bé, molt bé. Ja llegiré la teva ressenya.

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top