Amb quatre mots: optimisme i confiança, lectura plàcida (una història on les segones oportunitats existeixen i et poden tornar a fer sentir viu)
Recomanada per: n’havia llegit alguna ressenya però la Montse ha insistit en que llegís el llibre. T’agradarà, m’ha dit.
El llibre: Bones intencions, 2011. Columna Edicions, S.A. Col·lecció clàssica, pàg. 222
Els sotracs que et dóna la vida serveixes, a vegades, per aixecar-te amb més força, amb força renovada o simplement per fer un canvi de rumb. La Valèria, que duu un avida tranquil·la, estable i feliç rep un d’aquests inesperats sotracs quan ja feia temps que havia superat el càncer que li havien diagnosticat. En Joan, el seu marit, l’enganya amb una noia jove, molt jove, de l’edat de la seva filla. Què fer? Cap on tirar? I sense estar-ne convençuda del tot fa cas a l’amiga que l’engresca a arrencar un negoci de turisme rural selecte a l’antic mas dels seus pares. Així s’allunya de la ciutat i del marit, per intentar alhora, salvar-se, salvant el pare que s’està morint de pena tancat en un pis a Girona.Però aquest que, podria ser l’argument a grans trets de la novel·la es queda curt en les mans hàbils de la Maria Mercè Roca, on hi fa aparèixer tot de personatges marginals, de vides colpides pel dolor, el desengany i la misèria per ajudar a qui en aquest moments necessita un cop de mà. Per arrencar el negoci contactarà amb ex companys d’estudi; un exalcohòlic, un aturat de llarga durada i una dona maltractada. I se’ls emportarà al mas, junt amb el pare i la dona sense papers que el cuida. “Però qui ajuda a qui? Qui és el salvador i qui els salvats? “ i quan algú ha perdut tot el que té, ja sigui els diners, la feina o la dignitat, s’aferra al que sigui, quimera o no, per intentar sortir del pou. I això ho faran tots i, per això, tots se’n sortiran.
Segons diu l’autora, al diari AraGirona, “Aquesta novel·la no fa res més que retratar una sèrie de personatges que són molt senzills, els que tenen menys problemes psicològics de tots els que he creat, i als quals els passen coses molt simples”, però no per això deixen de ser coses importants ja que la vida els hi ha quedat marcada. Tots volen el mateix, deixar de sobreviure per viure i, la millor manera per fer-ho és amb el recolzament dels altres. És una novel·la optimista perquè partint d’uns personatges molt tocats per les circumstàncies de la vida ens fa veure que la bondat humana existeix i que la millor recepta per tirar endavant és confiar amb qui tens al costat. I la necessitat fa la unió, tots iguals deixant el passat per encarar amb renovació el futur.
L’autora lliga tots els personatges de tal manera que tots depenen en un moment o l’altre dels altres, per això, la pregunta de qui és el salvat i qui el salvador. Fins i tot en el cas de qui ha causat el daltabaix, la Lídia –l’amant del marit de la Valèria- necessita en un moment donat a la Valèria de la mateixa manera que la Valèria necessita a la Lídia. Tots es necessiten, es recolzen i s’ajuden, tots necessiten segones oportunitats per tirar endavant. El mas, el gat i el gos, no en queden exclosos, sense l’ajut de la Valèria haurien mort i ells, sense voler-ho, salven de la soledat a la Valèria o defensen als qui ara viuen al mas. I la Valèria, necessita de tots per tirar endavant.
Aquest sortir-se’n relativament fàcil de la Valèria, gràcies a l’ajut gairebé imperatiu i efectiu de la seva amiga Farners, contrasta amb els anys que han tardat els altres personatges marginals a trobar la sortida; la dona maltractada, l’exalchòlic o l’aturat els hi cal més temps, el mateix li passa a la Doris –la dona que cuida al Valeri-. I han tardat a sortir-se’n perquè no han trobat a ningú que confiés en ells o no han estat prou valents per dir en veu alta quin és el seu problema. Encara que tots els personatges són reals, trets d’estereotips de la societat, la novel·la no deixa de tenir un punt massa dolç per poder dir que la realitat és aquesta, o dir que al final, en la vida, sempre acaba tot bé. I aquí és on l’autora ha intervingut per donar aquest punt d’optimisme als drames particulars, que són, els petits grans drames de la societat.
És d’aquelles novel·les plàcides de llegir, ben escrita, sense complicacions, que ens explica una història que en són moltes alhora i que el lector es sent atrapat en un desenllaç que sap d’entrada que ha d’acabar bé. Un aire de sentiments optimistes, de descobrir noves vibracions i noves maneres d’encaixar en aquesta vida. Sense canvis de rumb un cop tots els personatges s’han trobat i saben, ara sí, que només unint la seva força de voluntat poden aconseguir tirar endavant i canviar, a millor, les seves vides. Perquè tothom necessita i té dret a tenir una segona oportunitat.
Tastets
>Ansat m. Olla de terra o de metall amb una sola ansa.“Entra a la cuina, clava el paper a la nevera amb un imant i posa un ansat amb aigua al foc.” Pàg. 82>Estantís adj. Que no és fresc; que comença a corrompre’s, a passar-se, a tornar dolent.“La casa és fosca, l’ambient és gelat, fa pudor d’aire estantís.” Pàg. 97>Patoll m. Conjunt de gent que va desordenadament. Acabada l’oració | se començà un gran soroll; | la gent anava a patoll | per veure la funció, canonge Tagell, a. 1740 (ap. Aguiló Dicc.).A patolls: a grups confusos, desordenats, amb moviment accelerat i violent.“I aquí el celler –la segueixen tots a patolls- el que jo faria…” pàg. 154>Paltruc || 2. fig. Persona i principalment infant de ventre voluminós (Olot).“… la trinxa dels pantalons se li doblega, s’ha posat la camisa per dintre i sembla un paltruc.” Pàg. 166
>>Algú sap què vol dir? “Forn d’alls”“Llavors comença a enfilar preguntes com un forn d’alls; faig ben fet; vols dir que no m’he embolicat; me’n sortiré?” pàg. 126
Maria Mercè Roca (Portbou, 1958)
Escriptora i política.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari