Amb quatre mots: reflexiva, prosa treballada i captivadora (reflexió sobre l’enamorament, analitzant en forma d’extensos monòlegs interiors sobre si tot si val per amor o fins on podem arribar per amor)
Recomanada per: encuriosida després de llegir-ne alguna ressenya i trobada, sense buscar, a la biblioteca.
El llibre:Los enamoramientos, 2011, Santillana ediciones, Alfaguara, pàg. 401
És la primera novel·la que llegeixo de l’autor, per tant, no puc comparar. Dir, simplement que m’ha sorprès moltíssim, no m’esperava una prosa com aquesta, elaborada, treballada “profunda i captivadora” amb una singular estructura, on els pensaments són els qui ens narren la història en extensos soliloquis de la Maria, la narradora o els llargs monòlegs d’un altre dels seus protagonistes, en Díaz-Varela. Una reflexió constant sobre què és i què vol dir sentir-se enamorat. Un munt de preguntes que cada lector s’ha de contestar: Si val tot per amor?, realment estem bé amb qui estem?, fins on arriba el nostre enamorament, s’ha perdut, què pensen els altres?… però també com es diu en la contracoberta “un llibre sobre la impunitat i sobre l’horrible força dels fets, sobre la inconveniència de que els mort pugui tornar… i la impossibilitat de saber mai la veritat, fins i tot la dels nostres pensaments, oscil·lants i variables, sempre.”Diu en Javier Marías en una entrevista que sembla com si fes por parlar de la mort i ell en parla en totes les seves obres ”… incluso prefieren olvidarse de ese tema y esto me parece atroz porque la muerte es parte de la vida. Por eso, en mis novelas, es constante la presencia de personas desaparecidas” absents o mortes. Aquí, la mort –l’assassinat d’en Deverne- serà un punt d’inflexió on ens deixarà veure com es comporta l’enamorament abans i després de la mort. Com es pot passar de l’alegria d’uns per la mort, al dol i patiment dels altres per la pèrdua i com el dolor pot anar minvat per arribar altre cop a l’estadi d’enamorament. L’únic que cal plantejar-se és si tot es lícit. És lícit enamorar-se però no ser correspost, és lícit enamorar-se més d’un cop… el que cal veure és si tot si val quan s’està enamorat; l’engany, el silenci, la resignació, la impunitat… fins i tot l’assassinat. I aquests són els dubtes i les preguntes que planteja la novel·la. Diu el mateix Marías “La historia es sencilla, la novela, no. A pesar del título, la novela no trata ni del enamoramiento ni del amor. Uno de sus temas principales es la impunidad.” La impunitat de qui obra fora de la llei. L’autor es refereix a una impunitat en termes més generals -fins i tot polítics- , però en la novel·la serà la impunitat de les accions fetes per amor.
La trama és el de menys en aquesta novel·la, és un aspecte secundari que gira al voltant de l’assassinat, absurd i sense aparent justificació, d’en Deverne. Convertint-se en el pretext per aprofundir en uns dels pilars de la conducta humana: l’amor i la mort. I l’enamorament com una paleta de colors amb multitud de gradacions, segons la barreja que li apliquem i, que, com els sentiments, canvien d’intensitat segons els moments. L’assassinat, en realitat, queda en un segon pla a favor de les pinzellades filosòfiques i psicològiques que permeten a l’autor treure a la llum les virtuts i misèries de la conducta humana que li permeten parlar-nos sobre la mort i l’amor de tots aquells que encara viuen al voltant del mort. Una reflexió que s’estendrà durant tota la novel·la en un final obert que seguirà generant dubtes tant per part de la narradora com del lectors.
La novel·la està dividida en quatre parts, on cadascuna suposa un pas més per intentar resoldre o entendre els motius del cruent assassinat. I com tota novel·la policíaca les pistes es van obrint, duent-nos cap a l’assassí, però aquí, les noves pistes ens conduiran als tortuosos camins de conducta humana. I tot, gràcies a la veu de la narradora que obra vies i especula constantment, reflexionant no només en el que ella veu, creu veure o pensar, sinó també amb el que creu que pensen tots els personatges que l’envolten. La Maria ens anirà esmicolant el significat del terme amor i com aquest sentiment, no sempre positiu i plàcid, pot crear pensaments dolents i maquiavèl·lics per aconseguir a qui tant es desitja. Una reflexió que s’estén més enllà de la novel·la i fa que el lector es pregunti que seria capaç de fer per amor, o simplement què seriem capaços de fer quan aquest ja s’ha marcit. És converteix en un joc de pensaments, on aquests es desgranen lliurement amb tot el que això pot comportar; pensaments odiosos, reflexions crues, sentiments no sempre agradables per aconseguir el que volem. I aquí és on ens cal preguntar fins on seriem capaços d’arribar i, passar dels pensaments als fets.
En la novel·la hi trobem referents literaris que ajudaran a seguir els raonaments de la narradora, El Coronel Chabert de Balzac i Els tres mosqueters d’Alejandro Dumas. Dues novel·les que l’autor enllaça per posar com a exemple dues conductes diferents sobre l’enamorament i l’amor. Qui sap si per demostrar-nos que els escenaris poden canviar però el comportament humà segueix sempre les mateixes pautes de conducta.
No crec que sigui una novel·la fàcil de llegir ja que el lector necessita està atent per no perdre cap de les reflexions que ens planteja, algunes de brillants, de les que et fan pensar i reflexionar no només sobre la conducta humana sinó a nivell personal. Un domini del llenguatge i de la tècnica narrativa que sens dubte fan brillar el contingut. La prosa és molt rica en descripcions llargues que segueixen un pensament darrera l’altre encadenats d’una forma magnífica i on la veu narrativa sembla donar voltes i voltes, divagant per justificar-nos on vol arribar. Això, en alguns moments de la novel·la resulta un pèl repetitiu i en els lectors no acostumats a llegir aquest tipus de novel·les els pot –ens pot- resultar pesat. En el meu cas diré que el vaig començar sense saber massa bé quin tipus de llibre era i em va seduir de seguida, després, a la part final el meu entusiasme va decaure i, sense fer-se pesat, tenia ganes d’acabar. S’ha de llegir sense preses i saben quin tipus de llibre tenim a les mans. Per això, és d’aquells llibres que et sedueix i agrada o simplement et veus incapaç de seguir, no crec que sigui un llibre per a tot tipus de lectors. Ha resultat un bon descobriment i segur que repetiré amb l’autor.
Javier Marías Franco (Madrid, 1951)
Escriptor, traductor i editor. Membre de la real Academia de la Lengua des de 2006, ocupant el seient R.Web de l’autor on parla de la novel·la aquí
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari