Sergi Santjoan (L’Hospitalet de Llobregat 1967)
“No cal que amagui més que la meva vida va fer un tomb de manera imprevista en els nou minuts que van de les 15.49 a les 15.58 d’aquell 25 d’agost de l’any 2000 i que des d’aleshores res no ha tornat a ser igual ni per mi ni per la meva família.”
Així comença aquesta trepidant i angoixant novel·la. Capítols curts, curtíssims però forts i carregats d’adrenalina, que si et descuides et fan aixecar del lloc on estiguis assegut llegint el llibre. De fet, jo en sóc testimoni. Portava poc més de mitja dotzena de capítols i corrents a buscar a Internet. “No puc, és massa per a mi, he de saber el final per a poder continuar llegint, pateixo, fa mal llegir això tan cru, …”, però a vegades Internet és molt savi i no et dóna totes les respostes. NO, dues ressenyes que vaig trobar i les dues et diuen el mateix, “un final sorprenen”. S’ha de llegir. Us aconsello llegir el llibre. Té, això si, un final sorprenen, que no te l’esperes. Bo. Brillant. I la novel·la et fa pensar, i això també és bo.
Una novel·la que transcorre en només els nous minuts de trajecte que tarda un tren de rodalies – sense retards – a fer el seu recorregut entre les estacions de Montmeló i la seva última parada a Granollers. La capacitat descriptiva – i no lenta – de l’autor per parlar-nos de la tragèdia que es cou dins el vagó, és genial. És un atracament violent amb sang, però també s’hi amaga un altre drama. El drama que suposa per la persona que, paralitzada per la por i l’angoixa, es veu incapacitada per ajudar i socórrer a la víctima.
Aquesta conducta, aquí literària, ha estat portada de diaris i notícies més d’una vegada en casos reals. Costa explicar, ”la immobilització que provoca la por en l’ésser humà” , les reaccions de paràlisi i aturament que podem patir davant de fets molt greus que ens poden passar davant nostre. El més terrible de tot és que ningú pot saber com actuaria en el moment de trobar-s’hi. És dur i trists admetre-ho. Por, no ho sé, crec que ens paralitza alguna cosa més que la por.
Pàg. 62 “-¿Qui voldràs que et cregui que les cames no et responien a l’hora d’anar a ajudar una persona que et necessitava?”
Pàg. 109 “Acabava de descobrir que la mala consciència no existeix quan és un sentiment que només tens tu. Si hi és, es tracta de la por de ser enxampat, ni més ni menys.”
Tastets
>> alls
pàg. 34 “Tremolós, seriós com un all, vaig entrar a casa, i quan ma mare tot just acabava de tancar la porta, trencava a plorar als seus braços sense ser capaç d’explicar què m’havia passat.”
No havia sentit mai l’expressió “seriós com un all”, i l’he recollida. Al buscar en el DCVB d’on ve i quin és el significat no l’he trobat, això sí , he descobert un munt de locucions, algunes de les quals també deconeixia, on l’all és el protagonista.
Loc.—a) Trempat com un all o més trempat que un all: molt trempat, xalest (Barc., Empordà).—b) Sà com un gra d’all o més sà que un gra d’all: molt sà, que té o manifesta tenir bona salut (Mall.).—c) Dret com un all o test com un all: (home) molt dret, que manifesta tenir molt de vigor (Manresa).—d) Fort com un all bruixat: iròn., dèbil (Labèrnia Dicc.).—e) Calent com un all: molt calent. «Tinc els peus calents com un all» (Borén).—f) Fer més calent que un all: encalentir a colps; tupar (Escrig-Ll. Dicc.).—g) Sucar els alls: insistir excessivament a demanar o repetir una cosa (Mall.).—h) Fer tornar coa d’all [qualcú]: molestar molt, fer passar molta pena d’esperit (Mall.).—i) Cama d’all: qui té les cames molt primes (Aladern Dicc.).—j) Encamar els alls [a qualcú]: enganar-lo. «No m’has d’encamar los alls» (Aladern Dicc.).—l) Tenir all o ceba: tenir ara una tribulació ara una altra, sense cessar d’estar malament o de gemegar.
La tria de les meves lectures va molt lligada a l’atzar, i com a lectora compulsiva que sóc, sovint, em deixo portar per detalls que no són estricaments literaris. És el que jo dic: els llibres em trien, no els trio jo. Així ha estat en aquest cas.
M’ha sorprès molt agradablement la novel·la i sobretot la capacitat que ha tingut en Sergi Santjoan de novel·lar uns fets tan indignes d’una manera tan magistral. Sense concessions, dur, directe. Tan de bo sempre aquest casos tinguessin el mateix tipus de final.
El mot: pessic
Pessic petita porció d’alguna cosa que es pren amb els dits
Pag. 43 “ Però de seguida el meu goig es va fondre com un pessic de cera sota una flama…”
La fitxa Santjoan, Sergi. 2007 Capsa sorpresa. 1 era ed. 2007 Barcelona. Proa. 126 pàg.
L’enllaç:
Premis: XLII Premi Recull de Narració Joaquim Ruyra
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Respon a Anonymous Cancel·la les respostes