El crit del peresós

Sam Savage, (USA, 1940 )                                      
El crit del peresós és un crit agònic, lent, que va sortint de mica en mica, però quan esclata i el sents, el seu so agut i penetrant et fa tremolar perquè és igual que el crit apagat d’algú que pateix.
És un llibre original. Cartes. Aquesta és l’estructura bàsica de la novel·la: cartes que responen a cartes anteriors, cartes adreçades a diferents receptors i que no tindran mai resposta, cartes dirigides a futurs escriptors ( o no ) i que responen als escrits enviats,… i entremig, llistes de compres, notificacions als llogaters i algun que altre escrit d’en Whittaker.
En aquest llibre en Savage també ens parla de literatura, però aquesta no és la dels grans escriptors consagrats, amb un munt de llibres publicats i amb una pila de bones frases, -d’aquelles que queden després de llegir-te el llibre -. No. Això passava en l’altre novel·la, en Firmin. Ara, curiosament, no tenim una rata llaminera de llibres, no, ara tenim un os peresós. I els ossos peresosos – que són lents però pacients – ho llegeixen tot, i responen totes les cartes que se’ls hi envien. Aquí la literatura també existeix, però és una literatura amateur, del qui comença a escriure i necessita que algú el llegeixi i sobretot li digui la veritat sobre els seus escrits – encara que faci mal.
I l’Andy o Andrew o A. Whittaker, respondrà a tothom, perquè té necessitat de comunicar-se, perquè detesta estar sol, perquè sap que tothom necessita una oportunitat i perquè creu en el què fa. 
Pàg. 17 “Benvolguda col·laboradora,
            Gràcies per donar-nos l’oportunitat de llegir el seu treball. Després d’haver-lo analitzat detingudament, lamentem comunicar-li que, de moment, no reuneix els nostres requisits.
                        La redacció de Soap”
És curiós, després de copiar els fragments que anava escollint mentre llegia m’he adonat que la majoria que he triat no són ni divertits ni enginyosos,  en canvi el llibre en general és divertit. He dit en general, sobretot les primeres cartes, les curtes, són fresques divertides i un punt descarades per qui les rep. Però després, a mesura que avança el llibre, les cartes canvien, són més llargues, sòbries, escrites per algú que està sol i necessita ser escoltat. De mica en mica veiem com les cartes enganyen, diuen mentides, d’aquelles que qualifiquem de pietoses, que no fan mal però que ens ajuden a anar tirant. I en el cas d’en Whittaker van posant forats, apedaçant situacions crítiques –per no pagar a l’exdona, no pagar al banc, o amenaçant als llogaters que no paguen- massa feina bruta per algú que vol tirar endavant projectes. En Whittaker lluitarà per tirar endavant la seva revista Soap, però sol, sense recursos econòmics, amb una nefasta alimentació, i amb la brutícia que escanya el seu espai vital es veurà obligat a claudicar.
Pàg. 19 “Sempre he cregut que el motiu per el qual la gent s’avorreix és que no es fixa en els detalls.”       
Pag. 65 “¿Què vol dir que tinc un do especial per escriure cartes desagradables? Té a veure amb alguna cosa del meu caràcter? Que potser no soc bona persona? (…) Potser Baudelaire tenia raó i la melsa és l’òrgan de la creativitat.”
Pàg. 103 “El món gira amb una inclinació estranya i a la nit somio barques.”
Pàg. 110 “SI LA RENTADORA NO S’ENGEGA DESPRÉS D’INSERTAT-HI MONEDES DE VINT-I-CINC CÈNTIMS, COMUNIQUI-HO AL PROPIETARI. NO HI CLAVIN COCES!”
Pàg. 132 “Com pot deduir del que et dic més amunt, últimament visc envoltat de dubtes, com ara: <Si m’engego un tret al cap, me’n penediré més endavant?> (…) He començat a menjar amb els dits perquè no puc sofrir la dringadissa dels coberts contra el plat. Recorda massa les persones que mengen soles.”
Pàg. 195 “Tant de bo pogués sortir de mi mateix, de la mateixa manera que un surt de casa. Adéu, vell amic. Adéu torradora, adéu sofà, adéu pila de revistes velles. Estar-me dret a l’entrada, sentir com bufa en vent fred al carrer, sentir com em travessa. Per fi desapareixerà la massa embussada del meu jo, que en un altre temps gairebé tenia aspecte sòlid.”
Pàg.208 “És nit. Dins de la nit hi ha una altra nit: aquesta cas buida. I la casa no només és buida, la buidor és buida. Fora al carrer, s’acosta el so d’una sirena, passa, s’esvaeix, es converteix en un insecte mort. Nit, buidor, però no silenci, oh, no, no pas silenci…”
Els mots:      pessic, esquitxa
Pessic  petita porció d’alguna cosa que es pren amb els dits
Pàg.27  “I quan volgués expressar una petita quantitat d’alguna cosa, com que ell no cuina, no diria <pessic>, i si cuinés, diria un <pensament>.”
Esquitxar un líquid fortament agitat, colpejat etc. Llançar gotes a distància; arrossar, mullar, embrutar …
Pàg.76  “A banda i banda del riu, o estuari, s’estén un desert sorrenc fins on arriba la vista. Cap arbre ni tan sols cap palmera esquitxa el paisatge.”
La fitxa:         Sam Savage ( 2009 ). El crit del peresós 1era ed. 2008 Barcelona. Editorial Anagrama / Editorial Empúries. Traducció Ernest Riera Arbussà 95 pàg.
L’enllaç:
Valoració:    QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top