Daniel Kehlmann (Berlín,1975)
“Dos homes i un destí: mesurar el món.” Pot semblar un tema feixuc per a una novel·la, però si un llegeix les diferents opinions de la contraportada de seguida se n’adona que la novel·la ha de tenir alguna cosa més. “És intel·ligent, divertida, entretinguda, de diàlegs esplèndids, irònica, crítica, enginyosa, fresca …”.
>> l’argument (de la contraportada)
“Alexandre von Humboldt i Carl Friedrich Gauss, els dos científics alemanys més importants de la il·lustració, comparteixen l’ambició de mesurar el món però els seus mètodes no tenen res en comú. Humboldt és naturalista, geògraf i aventurer, i està obsessionat per conèixer les lleis de l’univers i explorar la Terra. Gauss, en canvi, és matemàtic i astrònom, sedentari i gris: el cervell més prodigiós després de Newton.”
 |
||||
| Daniel Kehlmann |
No sabia massa bé com enfocar aquesta ressenya, però, he anat a parar a Mètode.cat de la Universitat de València, on hi podeu trobar una interessant entrevista que li fan a l’escriptor. M’ha fet gràcia adonar-me’n que algunes de les preguntes que li fan me les havia plantejat mentre llegia el llibre, així doncs, aprofitant tan excel·lent material, aprofito la part de l’entrevista que m’interessa per a confeccionar la meva ressenya.
Qui ja hagi llegit el llibre o qui vulgui saber-ne més li recomano l’entrevista que he enllaçat. És interessant conèixer les intimitats d’un llibre quan és l’autor qui en parla.
En granat hi ha els trossets d’entrevista.
>> ¿Calia ser sempre tan alemany?
Durant tota la novel·la els dos científics, però sobretot en Humboldt, ens diran que són alemanys (Humboldt , prussià), però ens ho diuen posant-hi un èmfasi que ratlla gairebé el ridícul. Els alemanys són encarcarats, no tenen sentit de l’humor i es mouen per pura disciplina, aquest és el tòpic, però sempre s’ha dit que els tòpics són com les normes que estan creades per incomplir-les. L’autor és alemany i dota la novel·la d’un agut sentit de l’humor (en alguns casos recorda l’humor anglès).
Pàg. 64 “Humboldt fullejava el catàleg de les efemèrides, va treure el llapis i va començar a comptar. Però ¿què?
¿Calia ser sempre tan alemany?”
Pàg. 19 “…la trobada amb la foscor formava part de l’aprenentatge de fer-se adult, qui no coneixia la por metafísica no seria mai un bon alemany.”
Pàg. 89 “El primer explorador de l’Orinoco, va dir Bonplabd, un boig assassí!. Tenia sentit.
Aquell pobre home no havia explorat res, va dir Humboldt. Igual que un ocell no explora l’aire ni un peix l’aigua.
Ni un alemany l’humor, va dir Bonpland.
Humboldt el va mirar arronsant les celles.
Només era una broma, va dir Bonpland.
Però injusta. Un prussià era capaç de riure. A Prússia es reia molt …”
Què és «ser alemany»?
Ser alemany és una estranya barreja d’idealisme, disciplina i manca d’humor (…). L’única manera d’escriure sobre una creença tan estesa com la falta d’humor alemany era precisament escrivint una novel·la divertida.
>> les diferències separen però també ajunten
Els personatges literaris que acostumen a funcionar bé són aquells que se’ls sol acompanyar d’un altre que, sigui de la forma que sigui, li fa ombra o simplement el complementa – en l’entrevista es fa referència al Quixot / Sancho Panza – . Si, aquests dos personatges són oposats, no només física, sinó també emocionalment : no comparteixen la mateixa manera d’entendre ni de viure la vida.
Humbdlt, solitari, aventurer infatigable, que recorre tot el món en busca del coneixement. Segurament va tenir la necessitat de fugir de casa, marxar d’un món autoritari i buscar encara que fos en la íntima soledat, un món desconegut que li omplis la seva vida.
En canvi en Gauss, sedentari, els viatges l’atabalen i té la necessitat d’una llar (sentir-se acompanyat) , encara que després tingués un comportament dèspota amb el fill, o li fes el salt a la dona. Va viatja a través de la ment i del coneixement de l’astronomia.
Aquesta combinació acostuma a funcionar gairebé sola en literatura. Ajuntar, doncs, aquests dos personatges ha estat un dels factors claus pel bon funcionament del llibre. En un moment concret comparteixen relat, millor dit coincideixen en el relat, però com a personatges singulars que són cadascun va a la seva bola. L’autor diu “no puc entendre encara com vaig ser el rimer a tenir aquesta idea.”
Pàg. 79 ”Va pensar en el judici final. No creia que se celebrés. Els acusats es podrien defensar i algunes preguntes no agradarien a Déu. Insectes, brutícia, dolor. La imperfecció per tot arreu. Fins i tot hi havia deixadesa en l’espai i el temps. Si el portaven a judici, pensava dir-ne unes quantes de fresques.”
En primer lloc, què va ser el que el va incitar a escriure un llibre sobre dos científics, en principi tan dispars, com Alexander von Humboldt i Carl Friedrich Gauss?
La primera vegada que em va passar pel cap la idea em va semblar necessari escriure sobre aquests dos personatges a causa precisament del gran contrast existent entre els dos. Mentre que Humboldt va viatjar pertot arreu, Gauss va quedar-se a casa seua i va fer les seues exploracions només amb la ment. (…)
>> l’home atrapat en el seu temps
La intel·ligència comporta moltes vegades una certa intolerància de la gent respecte del geni i del geni respecte la societat en la qual li ha tocat viure. No és estrany, doncs, que la gent que viu o va un pas més enllà de la resta, sovint es senti rebutjada per no ser compresa o simplement per no veure la vida amb els mateixos paràmetres que la majoria. Un altre tòpic, els genis són de caràcter esquerp, intolerants, ratllen la bogeria, antisocials, solitaris… L’autor torna a treure suc del tema, recorrent una altra vegada a la ironia el sarcasme i l’humor.
Humboldt i Gauss van viure en certa manera encaixonats en el seu temps i això, encara que no pot justificar el seu caràcter – hi ha cops que són estúpids i mal educats- si que segurament els condicionà, sobretot en el cas de Gauss. Diu en Gauss:
Pàg. 10 “Era estrany i injust, va dir Gauss, un bon exemple de la miserable casualitat de l’existència, haver nascut en una època determinada i estar-hi atrapat, tant si es volia com si no.”
Pàg. 23 “La gent tenia altres missions al món que no pas només ser-hi. El contingut d’una existència no es podia limitar simplement a viure.”
>> realitat o ficció
Els dos personatges són reals, Humboldt i Gauss, com ja he dit anteriorment, ara bé, no tot el que diuen o se’ls hi atribueix fou cert del tot, com indica l’autor en l’entrevista. No cal oblidar que estem davant d’una novel·la de ficció esquitxada de realitats al servei del relat. Així per exemple, l’autor crea un personatge Bonpland que acompanya a Humboldlt en les seves expedicions. Són pols oposats i per això funcionen. Bonpland és francès, irreverent, li agrada gaudir dels plaers de la vida i en certa manera és qui fa tocar de peus a terra al nostre intrèpid aventurer. Però Bonpland també esta al servei de fer veure la part ridícula i absurda d’un científic una mica tronat.
Què era el que buscava quan es va plantejar escriure aquest llibre? Es tracta d’una biografia novel·lada dels dos científics o és pura ficció?
Cal deixar clar que es tracta totalment d’una ficció. Per descomptat, hi ha certes coses a la novel·la que són reals perquè m’he basat en dos personatges històrics que van existir realment, però el que he volgut fer des del principi és una novel·la de ficció. Així doncs, els lectors faran bé de no creure tot el que conte al llibre.
>> fascinació per la ciència
L’autor es sent fascinat per la ciència. Jo no sóc de ciències, però hi ha llibres que en parlen que m’ha fascinat, ara recordo Sàpiens de J.Corbella, E.Carbonell, S.Moyà i R.Sala, està escrit amb l’atractiu de fer-se llegir molt bé. Aquest és un altre exemple, no parla de teories, ni de teoremes d’una manera feixuga, hi entres perquè formen part del relat. Pot haver-hi el problema de confondre tot el que s’hi diu amb la realitat científica, però penso que per això el llibre és una novel·la i qui vulgui més informació o verificar la què s’hi diu, sempre té els mitjans per fer-ho i contrastar-ho. L’autor no ens enganya, per això ningú es pot sentir estafat en aquest aspecte.
Troba que la ciència interessa als lectors en general?
(…) la ciència fascina i espanta en la mateixa mesura. De totes maneres, sempre he estat de l’opinió que tothom hauria d’estar interessat en la ciència. El món és canviant i la gran aventura de l’esperit humà consisteix a comprendre tot açò. No puc entendre com és que hi ha gent a qui la ciència no els fascina.
Pàg. 238 “…Humboldt s’imaginava Gauss observant pel telescopi els cossos celestes, que seguien unes òrbites que aquell enunciava en fórmules senzilles, de sobte no hauria sabut dir qui dels dos havia viatjat més lluny i qui s’havia quedat sempre a casa.”
«Els descobriments de Humboldt no han tingut grans conseqüències per a la humanitat, aquesta és la gran diferència amb Gauss»
«Els lectors faran bé de no creure tot el que conte al llibre»
Això remarca l’autor en l’entrevista
M’ha quedat clar que el llibre és una novel·la de viatges, no un tractat científic, i com ha tal n’he gaudit. I he descobert dos personatges singulars i brillants, carregats de fòbies i passions, que viuen moguts per una set de coneixements i, per una manera completament diferent d’entendre la ciència i la vida. Tot això d’una manera divertida i entretinguda. M’ho he passat molt bé llegint el llibre, per a mi ha suposat una bona lectura.
El mot:
La fitxa: Daniel Kelmann, El mesurament del món 2005. 1ra ed. 2007 Angle Editorial traducció Lidia Álvarez Grifoll. 244 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari