Amb quatre mots: crònica novel·lada d’un crim absurd (amb el llibre Capote s’inventa un nou gènere, a mig camí entre el periodisme i la literatura, al que li va donar el nom de <novel·la de no ficció>).
Recomanada per: fa una mica més d’un any que buscava un llibre d’en Capote ressenyat al blog El país dels Kokamuskes i, cansada de no trobar-lo em vaig decidir per aquest. Me’l va deixar la Montse i, fa molt poc m’ha regalat el que originàriament buscava, Niños en su cumpleaños. Novament, gràcies Montse.
El llibre
Títol original: In Cool Blood, 1966
Títol Traducció: A sang freda, 1986 Edicions Proa Col·lecció A tot vent. Traducció A. Rrtís-Gener. Pàg. 328
Capote narra uns fets reals: l’assassinat de quatre membres de la família Clutter, el novembre de 1959, a Holcomb, un poble petit i perdut de Kansas. Va llegir la notícia a The New York Times i va proposar a la revista The New Yorker i als seus editors (Random House) escriure una llarga crònica, quan encara es desconeixia qui ho havia fet. Mentre ho investigava, van detenir els assassins i Capote va decidir esbrinar també la vida dels dos joves, Perry i Dick, que morien penjats a la forca el 14 d’abril de 1965. L’escriptor va trigar sis anys en investigant i recollint informació de l’entorn de les víctimes i dels seus assassins per després escriure, el que ha estat el seu millor llibre. La inspiració dels escriptors és diversa i tot sovint deixen fluir la seva imaginació a partir d’un fet real o d’una anècdota. I és aleshores quan la creació literària es personalitza en les pàgines escrites per cadascun d’ells. Ara bé, aquí no es tracte d’un fet que desencadena una trama i un llibre, tampoc es tracte d’un típic article periodístic. Ens trobem amb l’estudi d’uns esdeveniments i amb la veracitat contrastada, exhausta i certa d’uns fets que l’autor plasma en un relat fred, objectiu i, magníficament estructurat i escrit.
Una novel·la que ningú a gosat qualificar de gènere negre, malgrat en tingui els elements per ser-ho. Una novel·la que sobrepassa qualsevol article periodístic, malgrat ens informi d’una manera objectiva relatant-ne uns fet. Una novel·la que, malgrat la fredor del títol, amaga la fredor i sang freda que l’autor va tenir per escriure-la sense formar-hi part. No es estrany doncs, que Truman Capote trigués sis anys en recopilar la informació; llegint dictàmens, parlant amb els assassins i endinsant-se en el seu entorn i en el les víctimes. El resultat, una brillant novel·la basada integrament en fets i personatges reals. Per això Capote anomenarà la novel·la de no ficció, no inventa, només escriu sobre la realitat que ha anat coneixent fruit de l’incansable investigació. Cal dir, que abans de publicar el llibre va demanar a un expert de Random House que verifiques tot el que havia escrit, no volia sortir de la realitat, no volia inventar .
Ara bé, el gran encert d’en Capote és, al meu parer, saber plantejar el relat en forma de novel·la, donant-li un punt d’intriga o de suspens, el just, perquè els lectors ens sentíssim atrapats en una història de la qual, ja d’entrada, tothom en coneix el desenllaç. És la manera de posar i plantejar els fets, segurament, el que pot captivar i captiva al lector.
Sense dramatismes innecessaris, sense sang i fetge, només amb la violència justa per explicar-nos no tant els fets sinó el comportament dels assassins. Sempre, però des d’un punt de vista objectiu, narrant el que va passar i el com ho varen viure tots els implicats, no prenen part i sobretot no jutjant a ningú. Capote ens descobreix de mica en mica la ment dels dos assassins i sense voler justificar-los furga en el seu passat, per intentar comprendre el perquè dels seus actes. I ho fa, sempre de forma escrupolosa, parlant amb ells, amb qui els van conèixer i, sobretot, gràcies als estudis psicològics que es varen fer arran del judici. De la mateixa manera, ens mostra la societat on vivien els Clutter, un petit poble tancat i tradicional de la profunda Kansas. Una gent que viu el crim des de dins, que no l’entén, que viu amb por, convençuts que pot tornar a passar i convertint l’assassinat en el centre de les seves vides. Una societat que ha quedat tocada i trasbalsada perquè no compren el què ha passat i que inevitablement els canviarà per sempre.
Sembla que en Truman Capote va seguir sobre el terreny tots els fets i, encara que en algun moment, com a causa del seu aspecte i tarannà, se li va poder fer un tant difícil connectar amb la gent, ho va aconseguir d’una manera prou eficient. Va saber guanyar-se la confiança de la gent del poble però sobretot dels assassins, que van donar–li la seva versió del fets i van permetre omplir certs aspectes que la investigació havia deixat. I segurament, aquesta empatia, que no justificació, li permet donar a entendre que res no pot justificar la pena de mort, malgrat tot el que ens ha explicat.
Tot el que ens descriu el llibre és cert, Capote només es permet, en les últimes pàgines, novel·la sobre un fet inventat, que li permet, en certa manera especular i posar-se del cantó de les víctimes. L’amiga de la jove Nacy Clutter va a visitar la seva tomba i es troba amb el detectiu Dewey –un dels implicats en la investigació- i, en un curt diàleg li explica els somnis que les dues joves tenien i que ara ja mai podran assolir. I, aquest parlar de la vida que podia haver estat i s’ha perdut, tallada per la violència estúpida i absurda d’un assassinat és, al meu parer, el que li acaba de donar la força a tota la novel·la. Perquè en el fons la novel·la és la vida dels assassins i les víctimes només són el desencadenant de la narració.
La novel·la se la considera com a una de les grans, de les imprescindibles, i és que no ha de ser gens fàcil escriure una novel·la íntegrament amb dades reals, sense deixar lloc a la imaginació, escriure-la, no com un cúmul de dades, sinó com una història per fer-ne un relat novel·lat. Però això dels imprescindibles és massa subjectiu, jo em quedo amb la sensació d’haver llegit una molt bona novel·la que ens demostra la qualitat narrativa de l’autor per reconstruir, des dels detalls, a l’ambient angoixant del poble o a la atmosfera que es respira mentre els assassins són a la presó o al judici, partint d’una feina estrictament periodística. Sí, crec que és d’aquells llibres que cal llegir.
Sense haver participat en cap dels homenatges de l’any Calders-Sales-Tísner, deixeu-me recordar la faceta de traductor d’en Tísner ( L’Avel·lí Artís-Gener, Barcelona, 1922-2000), va traduir Borges, García Márquez, Truman Capote, Marguerite Yourcenar, Alan Sillitoe entre altres. La versió A tot vent d’aquest llibre fou traduïda per ell.
Truman Capote (Nova Orleans, 1924 – LosÁngeles, 1984)
El seu nom era Truman Streckfus Persons, periodista, escriptor i personatge excèntric. També va escriure algun guió de cinema i fins i tot va interpretar algun que altre paper. Capote fundà un nou gènere, que va anomenar “non fiction”, literatura sense ficció, i que fou la base del que després s’ha conegut com a “Nou Periodisme“.http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari