Amb quatre mots: bona lectura, entranyable personatge (teixint el passat i el present des de la perspectiva que dóna l’edat, l’experiència i la intel·ligència, però també amb un punt d’ironia fresc d’una àvia que es fa estimar)
Recomanada per: aquest llibre me l’ha deixat la Montse sabent que m’agradaria. L’ha encertat, com sempre.
El llibre: El jersei,2006. Edició Debolsillo 2012, pàg.222.
En trobem amb l’àvia Dolors, asseguda en una cadira a casa de la filla petita, la Leonor. Teixeix un jersei per la néta, la Sandra, o Sandreta com l’anomenarà a estones. Una dona que ara, als seus vuitanta sis anys es veu asseguda tot el dia a la cadira, sense parla, i amb una mobilitat reduïda, però que conserva tota la intel·ligència, que veu i mira les coses des de la perspectiva de la serenor que li dóna l’edat, des de la ironia de qui va de tornada, des de l’analítica de l’experiència i des de l’amor de mare i àvia. La novel·la es converteix pràcticament en un monòleg, format per la veu interior de la seva protagonista, l’àvia Dolors, en un repàs del què ha viscut i del que ara li toca viure. Uns pensaments que barregen els records, amb l’ara, el present dels qui constantment passen pel seu costat o s’aturen a parlar-li. Un anar al passat i tornar al present més immediat, tot barrejat i sense avisar, en uns flashback vitals, perquè ja se sap que a certa edat el passat fa acte de presència quan vol, cridat per les espurnes que, moltes vegades, des del present li reclamen acte de presència. I tot, mentre teixeix el magnífic i bonic jersei que fa d’amagat per la néta, passada a passada; ara el coll, ara les cises o les mànigues, fins a tenir-lo pràcticament llest. I així és com els salts temporals ens arriben, en paràgrafs diferents però amb sintonia, sense que el lector hagi de fer cap esforç, gairebé com una cosa natural. En una estructura que bé marcada per l’ordre dels pensaments, tal com ragen, i que li donen a la novel·la una de les seves forces narratives.
L’altre, evidentment, és la pròpia personalitat de la Dolors, una dona intel·ligent que ha patit i estimat, que ha fet en la vida el que ha cregut més oportú, s’equivoqués o no. Una dona que anirem descobrint de mica en mica, mentre els records li tornin i ens els deixi veure, fins i tot el que té més ben amagat: el secret. Sí, ens el mostrarà i justificarà que per això va estudiar filosofia i sap raonar les coses. I ella, que es mostra convençuda que sap tot sobre tots els qui viuen a casa, callarà no només perquè se li fa difícil comunicar-se sense parla, sinó perquè creu que hi ha coses que són millor que no es coneguin, segurament, pensant en el bé familiar. I ella, asseguda a la cadira es convertirà en el mur de les lamentacions familiars, no parla però no ha perdut la capacitat d’escoltar, pensar i deduir.
El jersei s’acaba com tot en aquesta vida, i la Dolors, seguirà sent aquell mur necessari que tots en algun moment donat necessitem, i les lamentacions familiars seguiran arribant, ara, en forma de monòlegs interiors el mateix dia de l’enterrament. I un a un, tots, ens mostraran el seu “secret”, com si ara que l’àvia és morta els hi fos més fàcil mostrar-los, qui sap si per estalviar-se una resposta. Segur que a l’àvia li hagués agradat escoltar-los tots, perquè com ella mateixa deia: “… hi ha secrets a tot arreu, i, és més, els secrets són els que mantenen el caliu d’una vida. Si no hi ha secrets, la vida no val la pena de ser viscuda…” I una mica és això.
Però el llibre no és només un repàs de l’àvia Dolors, la Blanca Busquets, introdueix temes transversals en el temps, conductes o situacions que es repeteixen cíclicament en algun moment o altre: l’adulteri, l’anorèxia, l’homosexualitat, l’autoestima, assetjament laboral… concentrades totes elles en l’entorn familiar de la Dolors. I una té la sensació que si per un costat cada casa és un món i tots tenim els nostres “secrets”, la família de la Dolors supera totes les estadístiques, de carrer. Això no fa nosa perquè la ironia i el sarcasme de la Dolors s’encarreguen, no de treure-li la importància que tenen, sinó més aviat de fer-los aflorar ja que formen part de les nostres vides en més o menys mesura.
Una novel·la que es converteix en una lectura agradable, sobretot per l’humor i ironia que transmet el personatge de la Dolors, aquesta simpàtica velleta que ens demostra que no cal moure’s per veure les coses i ella, amb la seva particular filosofia, ens les mostra tal com són. Una novel·la ben escrita, amb un llenguatge proper i amb un ritme marcat pels punts que, de mica en mica fan aparèixer el jersei, i la història.
“Mentir o no mentir. Una mica de tot, pensa la Dolors mentre esguarda en Martí. Sinceritat mentre parlant clar no es fereixi ningú. Si s’ha de fer mal a algú, per això s’han inventat les mentides; ella n’ha dit moltes i no es penedeix de cap.” Pàg. 54
“Cada sentiment intens nou que tenim es menja l’anterior, en fa miquetes i aconsegueix que ens n’oblidem. Així és la vida, sospira la Dolors.” Pàg. 64
“Si la Dolors pogués parlar, ara mateix diria al nét, vine, que t’explicaré una història molt llarga, la història d’una vida viscuda a fons, xuclada a consciència, espremuda com una taronja de les que fan suc, sense deixar-ne ni una sola gota.” Pàg.189
“Ja ho veus, mare, aquí tots tenim els nostres secrets. Secrets que ens fan de barca al llarg del riu de la vida i que impedeixen que ens enfonsem” pàg. 216
Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961)
Escriptora i periodista. És una de les fundadores del Festival Internacional de Música de Cantonigròs i hi continua essent membre del comitè organitzador. Autora de La nevada del cucut, guardonada amb el Premi Llibreter 2011.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari