Quim Monzó (Barcelona.1967)
Em costa molt llegir un llibres de contes. Sempre m’ha costat. Tenia ganes de llegir Mil cretins feia temps i finalment m’he decidit. Uf. Independentment dels contes –uns m’han agradat més que els altres- el que crec que ningú pot discutir és la capacitat que té en Monzó d’escriure. Admiro des de la sana enveja qui sap omplir un full en blanc explicant qualsevol cosa; qui sap arriba a escriure sobre un fet insignificant o absurd amb gràcia ironia i a vegades explicar amb poques paraules situacions o sentiments que colpegen les misèries de la condició humana. Diu la contraportada, “Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana.”
He agafat el llibre amb una actitud prèvia. No llegir-lo seguit. Un o dos contes cada dia, no més. En el meu cas és la manera de gaudir individualment de cada relat – si els llegeixo seguits em puc perdre o barrejar-los- . M’ha funcionat. Quan he acabat tot el llibre m’he quedat només amb uns quants contes, els altres gairebé m’han passat de llarg. N’hi ha de bons, n’hi ha de divertits, n’hi ha d’insípids , n’hi ha que no em diuen res, n’hi ha de tristos, n’hi ha d’absurds, n’hi ha… en definitiva per a tots els gustos.
El llibre consta de dinou contes i està dividit en dues parts. La primera està formada per set contes, al meu entendre, els més intensos i alhora els més durs; dolor, vellesa, solitud, depressió o eutanàsia. La segona part la formen els dotze restants, són els que parlen de temes més diferents, segurament els més absurds o banals. Són els que la crítica anomena “protocontes o protorelats” .
<-Tio, deixa’ns entrar.
-¿Teniu invitació?
Fan que no amb el cap.
-Llavors no puc>
Roman Polanski
Rozbijemy zabawe
Ens diu l’autor abans de començar la primera part dels relats.
De la primera part em quedo amb tres; Dissabte, Miro per la finestra i L’arribada de la primavera.
Dissabte “Totes les fotos de la seva vida caben en una capsa de sabates amb les puntes doblegades” Això potser molt o molt poc, depèn de la vida que un hagi portat. Dissabte és el dia de fer neteja, neteja a fons. La nostra protagonista comença pel més personal, retallar i esmicolar les fotos del marit, després la roba d’aquest i de mica en mica aquesta neteja sobrepassa els límits per entrar a l’absurd. Desmuntar tota la casa, tots els records. I els viatges al contenidor es repeteixen al mateix ritme lent de les anades a la cafeteria a fer un mos, o el posar-se i treure contínuament el davantal i la jaqueta. El que no ens queda clar és el perquè d’aquest dissabte; el marit és mort, l’ha abandonat… Arriba a ser una mica angoixant. L’absurditat aparèixer amb el desmesurament de la neteja.
Miro per la finestra. “Miro per la finestra, no pas perquè no tingui res més a fer, que de coses a fer en tinc sempre un munt –moltes menys en voldria- , sinó perquè la veritat és que ara no em ve de gust fer-ne cap.” I mirar per la finestra no és només mirar, és veure “…assaborir les coses tal com venen…” fruir del detalls, dels petons del fill, no obsessionar-se, saber que perdre el temps no és perdre el temps, que no podem viure controlant-ho tot, que no ens hem de mesurar cada cosa cada pas a fer, que no ho podem preveure tot… si això ens passa vivim angoixats, deprimits, no sabem viure. Per això, aquest mira per la finestra es converteix en un bàlsam que ens fa oblidar la pressió i l’angoixa del patiment. Hi ha detalls d’aquest conte que m’han agradat.
L’arribada de la primavera És el més llarg, el més intens, el més dur, el més impactant, al meu gust el millor de tot el recull. La vellesa, però sense plenitud, amb dolor, amb patiment, amb ganes de ser-hi però no molestar, la vellesa reduïda a l’habitació d’un geriàtric. Però és sobretot la vellesa de qui sap que s’acosta el final, de qui sap que vol plegar i se li nega, de qui sap que vol plegar i busca desesperadament un com que no arriba mai. Crec però que per damunt d’aquestes vides que es consumeixen dins el geriàtric hi ha la desesperació d’un fill. Un fill que viu amb dolor amarg l’apagament del pares que estima, i que lluita desesperadament contra els seus raonaments, el final del patiment dels pares serà el principi del dolor intens per la seva absència. Pàg. 119 “Perquè finalment ho hauran aconseguit, finalment el pare s’haurà mort tal com demanava, però, en aquell instant, el que el fill desitjaria més que cap altra cosa al món seria poder abraçar-lo i dir-li:<Ja està, ja ha passat tot, ja s’ha acabat la vida, exactament com volies>. De fet, l’abraçarà i l’hi dirà, però el pare no podrà compartir aquesta alegria precisament perquè és mort, i al fill li trencarà el cor la impossibilitat que se n’assabenti, havent desitjat tant morir-se.” Dur, real, trist però per damunt de tot sensible. El millor del recull.
Entrem ara en la segona part del recull. “Son doce textos insoportables, como la mismísima Realidad.” Ens diu David González Torres , EL HUECO DEL VIERNES. He posar aquesta frase al principi com una provocació. Però si l’analitzem una mica podem adonar-nos que no és despectiva, o no ser que considerem que la realitat mai és insuportable. En el primer paràgraf de l’article ens diu David González “Quizás sea esta segunda parte del libro la que ha obtenido críticas menos favorables. Y, la verdad, no entiendo por qué. Pues esas doce estampas constituyen lo mejor del libro: por la propuesta, por cómo se construyen y por todo lo que (no) transmiten. “ Jo no diria tant, de fet pel meu gust són els contes més absurd i esperpèntics, que no vol dir que siguin dolents, són els que em diuen menys coses, prefereixo els tres que he seleccionat de la primera part.
<-Mamà- va dir el petit Serge quan
es va despertar-, aquesta nit ha vingut
un senyor i s’ha fet pipí al meu llit>
Ronald Topor
Alibi d’elefant
Ens diu l’autor abans de començar la segona part dels relats.
La meva tria de la segona part: Trenta línies i Enllà de la nafra.
Trenta línies L’únic que n’he tret d’aquest conte és la capacitat que té en Monzó d’escriure un conte de 59 línies on un escriptor de novel·les llargues ha de fer el grandíssim esforç d’escriure un conte curt de només trenta línies. “L’escriptor comença a teclejar amb prevenció. Ha d’escriure un conte curt…. No li ha passat mai pel cap amoïnar-se per l’extensió. Com més extens millor: beneïda sigui cada nova línia… En canvi per escriure aquest conte gairebé hauria d’agafar la cinta mètrica i posar-se a mesurar-lo. És absurd. És com demanar a un atleta maratonià que corri els cent metres amb dignitat. En un conte, cada nova línia no és una línia més, sinó una línia menys…” . L’he trobat genial i divertit. Res més, que no és poc. Ironia, molta. L’autor és un especialista en relats curts.
Enllà de la nafra La vergonya que podem sentir quan se’ns parla d’alguna cosa que desconeixem, la mateixa vergonya que ens fa mentir per tapar la nostra ignorància, la vergonya que ens fa inventar o buscar una resposta de pas per no descobrir-nos massa, i la vergonya que ens dóna una sortida davant la nostra incapacitat per afrontar el nostre desconeixement davant dels altres. “La dona comenta a l’home que ha conegut fa una estona: <aquesta vista em fa pensar en Enllà de la nafra>. L’home dubta un moment. Sap que li parla del llibre de moda però ell no l’ha llegit…. Si l’home reconeix que no l’ha llegit queda fatal. Però és la veritat… Podria dir:<No, no l’he llegit. És que últimament, em dedico a rellegir els clàssics>… Podria dir: <És que llegeixo tants llibres que no recordo les trames. Sé que em va agradar.> … Si s’hagués fixat en la coberta… almenys podria parlar de la bondat del disseny… si hagués llegit alguna de les ressenyes… si s’hagués fixat en què deien, ara ho repetiria… Ella el mira… Pregunta: <No et recorda El perfum de Patrick Süskind?>. L’home tampoc no ha llegit El perfum , ni tan sols ha vist la pel·lícula… <No em parlis de perfums. Aquest migdia al restaurant… ha entrat un home tan carregat de colònia que ha matat l’aroma de tots els plats>.” L’escapatòria, l’absurditat, l’inventiva… tot menys la sinceritat.
Des de els meus llibres , llegit, llunÀtic, malerudeveure’t també n’han parlat.
Tastets
>> mil
Molts, masses, una llarga llista, jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres, ells… no crec que se’n pugui escapar ningú.
>> cretins
2. CRETÍ m
|| 2. Idiota, estúpid per extrem.
Diu la mare des del geriàtric, pàg. 102 “Perquè ha tots aquest vells, a aquests mil cretins que viuen aquí, en aquest asil, tant se’ls en dóna, ja no saben veure què és net i què no ho és. Però jo no sóc idiota, jo encara m’adono de tot, encara que ells es pensin que no…”
Sincerament, qui no ha tingut mai una actitud cretina; qui no ha patit mai una actitud cretina, qui no ha dit –o pensat- què l’altre és el cretí. Mil cretins, molts cretins, diferents cretins, una llarga llista de cretins…
He llegit poc Monzó, ja he dit que em costa llegir relats curts o contes. El que he llegit no m’ha decebut, ja sabia què em trobaria. Suposo que per aquest motiu dels dinou relats només me n’he quedat amb cinc.
M’ha agradat com acabava la ressenya El veí de dalt, amb el seu permís la copio: “Uns contes, en definitiva, que es llegeixen fàcil i també es poden oblidar fàcilment. Res de l’altre dijous, en definitiva. O jo dec ser un cretí i no m’he adonat.” Afirmo amb contundència que no ets un cretí, només faltaria, però jo dels cinc de la selecció si que m’he quedat amb un parell. De tota manera, independentment de la valoració del llibre, en Quim Monzó, és un autor/personatge que no deixa indiferent a ningú.
El mot:
La fitxa: Quim Monzó, mil cretins, 2007. 1ra ed. 2007 Quaderns crema, S.A.174 pàg.
L’enllaç: http://www.monzo.info/catc.htm
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari