Mark Haddon (Anglaterra, 1962)
Mentre preparava aquesta ressenya m’he adonat que el llibre és un dels més ressenyat, comentats i llegits de la xarxa. Tot un goig i un repte. “El narrador, Christopher Boone, té quinze anys i pateix una forma lleu d’autisme. Sap molt de matemàtiques i poc sobre els éssers humans. Li agraden les llistes, els sistemes, la veritat…”
Aquestes quatre línies de la contraportada ens donen una lleu pinzellada del llibre. Quatre coses molt importants; el narrador, les matemàtiques, poc sociable i li agrada la veritat.
El narrador, és un noi de quinze anys que pateix d’Asperger , un tipus d’autisme. Segurament en un grau lleu, perquè sinó no podria fer moltes coses de les que fa. Intel·ligent, obsessiu, fred, lògic i ordenat. Sap llegir i escriure. I admira tot el que tingui lògica, com ara les matemàtiques i les deduccions d’en Sherlock Holmes.
El fet de ser ell el narrador condiciona en certa manera, o molt, l’estructura i la narració de la novel·la. Des de la simple numeració de les pàgines, utilitzant només números primaris, a la repetició de determinades paraules en els diàlegs i descripcions Pàg. “118” Llavors va alçar la mà…, llavors vaig agafar un full…, llavors vam anar…, llavors el pare…” , o en els diàlegs Pàg. 92 “I jo vaig dir:…, I ell va dir:…, I jo vaig dir: …” Aquest aspecte, més que un recurs literari, intenta, al meu parer, reflectir d’una manera certa com pensen i actuen els autistes. Les normes i la lògica els embolcalla i suposo que hi ha una necessitat de control, i repetir en aquest cas és controlar (marcar pautes). Com a lectora, aquest aspecte en un principi el trobes estrany, però t’hi adaptes. Però quan es repeteix masses vegades seguides, no diré que et cansa, però si que he pensat “Mark que sí, que ja sé que parlen i pensen així els autistes”. En tot cas és un dels aspectes a destacar del llibre.
Les matemàtiques. Es pot dir que tot en la vida d’en Christopher gira entorn de les matemàtiques i de la seva lògica. Tot ho acaba representant amb números. Per ell les matemàtiques són segures, no tenen interpretacions, són objectives.
Pàg. 87 “El senyor Jeavons em va dir que m’agradaven les matemàtiques perquè eren segures. (…) I el que volia dir és que les matemàtiques no són com la vida perquè a la vida no hi ha respostes directes per a tot. Sé que volia dir això perquè m’ho va explicar.”
En Christopher és poc sociable. Es relaciona només amb la gent que té al seu voltant d’una manera molt especial, és distant i no permet el contacte físic de les abraçades ni petons. És insensible a l’alegria o al dolor aliè, fins i tot quan es tracte de persones molt properes. Te el què s’anomena ceguesa emocional. És maniàtic, repetitiu, sap recordar moltes coses en forma de llista, és solitari i no riu. És un nen autista però amb un grau suficientment lleu com per poder-li permetre fer coses que surten de la seva estricta i escrupolosa rutina. Pels pares adaptar-se és tot un repte que contínuament han d’afrontar, pateixen per fer-ho bé però es desmunten.
El llibre segueix el ritme de les obsessions o objectius d’en Christopher, primer vol descobrir qui ha matat el gos de la veïna, després escapar del pare per arribar a Londres amb la mare, i finalment aconseguir fer l’examen de matemàtiques. Es marca una fita i farà el que calgui per aconseguir-la, fins i tot esquivar les normes (que no vol dir trencar-les). Hi aquesta obsessió és la que fa fer al Christopher coses impensables, coses que no hagués fet mai en un estat o situació normal.
L’objectivitat i lògica. El llibre en porta dins el món d’un nen autista, on tot està mesurat i ordenat, vist així les reaccions del nen són ben normals i fins i tot esperades. Però xoquen. Fan rumiar. La simplicitat dels raonaments esgarrifen, esgarrifen perquè els seus raonaments són certs, només li falten les emocions. I quan afegim al pensament emocions és quan alterem la lògica i amb ella els resultats. No sé si m’he sabut explicar massa bé. És potser el que se’ns diu des de Lo bloc en la seva ressenya: l’honestedat. Sí, en Christohper és honest en tot, per això ens costa d’entendre. “d’emocions de segona mà, servides per aquest nen (…) que ho exposa tot amb una fredor esfereïdora, però també amb una senzillesa i honestedat que ja ens agradaria a molts.” , no és que els altres diguem sempre mentides, és que socialment les nostres veritats no son mai absolutes.
No hem de perdre mai de vista que es tracta d’una novel·la i l’autor pot jugar o explicar les coses com li plagui. Altra cosa és la problemàtica real dels nens i adults amb qualsevol tipus de deficiències mentals. Les relacions familiars s’ha de ressentir, i en la novel·la ho fan, però crec que la caòtica moguda familiar – un pèl exagerada- és la que permet moure al Christopher i arriscar-se amb nous reptes (fora de tota monotonia i context conegut). I això dóna peu a l’autor ha seguir tractant amb eficàcia les accions i reaccions d’un nen autista.
Un nen autista que voldria ser astronauta per aïllar-se del món i viure sol. Un nen autista que somia en la fi del món on ell és l’únic supervivent d’un atac alienígena per així viure sol. Viure en el seu món, amb les seves coses, amb les seves rutines, en el seu ambient. Viure feliç.
Tastets
>> vaques
Pàg. 179 “…van tres homes en un tren. Un és economista, un altre és filòsof i un altre és matemàtic. Acaben d’entrar a Escòcia (…) veuen una vaca marró en un camp (i la vaca està paral·lela al tren).Llavors l’economista diu: <Mireu, les vaques d’Escòcia són marrons>.
I el filòsof diu: <No. A Escòcia hi ha vaques, i almenys una d’elles, és marró.>
I el matemàtic diu: <No. A Escòcia hi ha almenys una vaca que aparentment d’una banda és marró.>”
Més enllà de la gràcia, o no, que pugui fer l’acudit (i diria que no és original de l’autor), queda clar que la ment d’en Christopher és la matemàtica i quan es duu les matemàtiques a la vida real, al dia a dia i sobretot a les relacions personals l’impacta pot arribar a ser demolidor.
>> treure arrels
Treure arrels (Posar arrels) en sentit figurat, fixar-se fortament qualsevol cosa (a un lloc, en l’esperit, etc.)
Pàg. 234 “I la mare va dir: – Vinga, que encara trauràs arrels. Però jo no sabia que volia dir allò de <trauràs arrels> i vaig entrar.”
Una altra de les dificultats d’en Christopher, no entén les metàfores, les frases fetes, els acudits, les interpretacions… en definitiva, no entén una de les bases on es sostenen les relacions humanes.
Però el lector es pot plantejar què tan bones són aquestes relacions basades en les veritats a mitges, en el dir només el correcte, el que l’altre vol sentir, en les aparences…
>> curiós incident
Llegint les ressenyes m’he adonat que algunes fan esment sobre el títol de la novel·la, sembla un llibre juvenil, un títol que no ens dóna pistes del contingut del llibre, massa llarg…
A mi, abans de llegir el llibre i amb les poques dades que tenia, em va resultar un títol curiós. Creia que era un llibre on un nen resolia un cas d’assassinat i el mort evidentment era un gos i l’atractiu era la problemàtica del nen.
Després de llegir el llibre diria que el títol més que curiós em va resultar una mica sorprenent. És un títol amb connotacions subjectives “curiós incident” ja que es tracta d’un assassinat en tota regla. Durant tot el llibre se’ns tracte de transmetre el contrast que hi ha entre un món simple i objectiu i un de més real però subjectiu. No em feu massa cas, només he recollit una de les curiositats.
Pàg. 22 “Els números primers són el que queda quan s’eliminen totes les pautes i els models. Per a mi els números primers són com la vida. Són molt lògics, però mai no en podries descobrir les regles que els guien, encara que no pensessis en cap altra cosa en tot el dia.”
Pàg. 26 “La gent em confon. Em passa per dos motius bàsics. El primer motiu bàsic és que la gent diu coses sense parlar.(…) El segon motiu bàsic és que la gent sovint parla fent servir metàfores.”
Pàg. 64 “-¿No troba que en Cristopher ja té una vida prou porca perquè vostè l’hi afegeixi una altra carregada de merda? Per l’amor de Déu, és la matèria en què el Cristopher és realment bo.”
Pàg. 71 “T’ho faré prometre, Cristopher. I ja saps què vol dir quan et faig prometre alguna cosa. Jo sabia què vol dir prometre alguna cosa. Has de dir que no tornaràs a fer una cosa i llavors no l’has de tornar a fer perquè aleshores la promesa es convertirà en una mentida.”
P+ag. 107 “L’altra gent també té imatges al cap. Però són diferents perquè les imatges que tinc al meu cap són imatges de coses que han passat de debò. L’altra gent té imatges al cap de coses que no són reals i que no han passat.
Pàg. 219 “I, a més a més, una cosa és interessant perquè et fa pensar i no perquè sigui nova”.
També n’han parlat, B de llibre, El blog del divendres, La Torre de Hanoi, , Llibres de porcellana, Llibres i més llibres, Llibres llegits i per llegir, Lo bloc, Ronya mortis.
És un bon llibre, com diria en Christopher, “perquè et fa pensar” no perquè sigui ni diferent, ni a estones divertit, ni a estones angoixant o una mica cruel. Hi ha llibres que quan els llegeixes els llegeixes doblement, el que diuen i el què et diuen, i aquest és un d’ells. La lectura es agradable, només se m’ha fet pesada de llegir quan explica el viatge que fa cap a Londres, si s’eliminés no passaria res. Descobrir una miqueta el món dels autistes, ja explicat en algunes pel·lícules, no deixa de ser esfereïdor. Conviure-hi ha de ser del tot esgotador; la fredor, les repeticions, les manies…en el llibre ho veiem des del punt de vista del nen, i a vegades dol. Dol pel nen (encara que no sé si en són del tot conscients) , però també dol pels pares.
Després de llegir el llibre m’he quedat una mica amb la sensació que a mi la lectura m’ha suposat sobrepassar el tema de les relacions i reaccions que té en Christopher (nen autista) dins la societat. M’he plantejat com serien les relacions entre la gent diguem-ne “normal” si fossin del tot objectives, simplistes i coherents. No sé si costa d’imaginar o simplement és inimaginable, o prendríem mal. És un llibre del tot recomanable.
El mot:
La fitxa: El curiós incident del gos a mitjanit, Mark Haddon, 2004. 1ra ed. 2003 Editorial La Magrana. Traducció Rosa Borràs. 267 pàg.
L’enllaç:
Valoració: QQQQQ
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari