Amb quatre mots: intimista, personal, bona lectura (“una emotiva història sobre l’entrega i l’amor per conjurar la mort” i de com les circumstàncies poden treure tot el què duem a dins, les nostres pors i les nostres veritats. Un cant a la vida)
Recomanada per: agafada de la biblioteca de Sant Quirze del Vallès.
El llibre : Moon River, 2011. Comuna Edicions, S.A. Col·lecció clàssica, pàg. 177
“Aquest llibre és una ficció, una falsedat construïda per articular preguntes que sí són autobiogràfiques” diu l’autor. I això, no ho he sabut fins que m’he posat a preparar la ressenya. L’autor escriu el llibre mentre la seva dona era a l’hospital, ella el va llegir i tan sols li demanà que el publiqués quan estes curada, cosa que no va passar. Saber això després de llegir-lo m’ha impactat, saber-ho abans m’hagués condicionat la lectura i crec que en positiu, però no ho sabré mai.
La Maria i en Pere coincideixen en un banc dels passadissos d’oncologia de l’Hospital Clínic. Dues persones molt diferents, amb vides que no tenen res a veure, però que el lloc i les circumstàncies les han apropat. Ella amb bata blanca, cara de cansada i porta un llibre a la mà – La germana de Sándor Márai- . Ell va vestit de carrer, amb cara de cansat. També duu un llibre a la mà. Ella té una família, un marit i dos fills, amb un passat immediat molt ric de vivències, acaba de tornar de l`Àfrica. Ell, un escriptor solitari i de poques paraules, ha perdut la mare i l’ha deixat la dona amb qui vivia. Tot això ho anirem sabent de mica en mica al llarg d’un llarguíssim dia d’hospital. Els mecanismes que fan que dues persones estranyes i desconegudes intimidin és estrany, però fruit sempre d’una necessitat personal i, aquí, en Pere i la Maria, amb una complicitat per l’espai i el temps en el què es troben, sentiran una atracció emocional que té tots els matisos d’un enamorament.
Qui, malauradament ha estat en un hospital ja sigui com a malalt ja sigui com acompanyant, sap, que hi ha una cadència de moviments, de sensacions i de sentiments que surten quan estàs a l’espera d’uns resultats o d’una evolució, apareixen temes com la felicitat, l’amor o la mort, d’una manera gairebé inevitable. En Pere i la Maria, de mica en mica, el que dóna un dia d’hospital, s’aniran coneixent, a base de converses , silencis i de passejades pels passadissos.
Qui té més dret a viure i a qui no li toca morir? La Maria s’aferra a la vida desesperadament, per això, malgrat la solitud que l’ha acompanyat sempre tot i no estar sola, fa plans pel demà. Ell, en Pere, solitari i apagat no li espera res ni ningú i té un demà tan buit com incert. De mica en mica les converses es tornen més íntimes i en Pere decideix que, malgrat no ser ningú, pactaria amb qui fos per canviar els papers, la seva vida per la d’ella. I se n’adona que canviaria la seva vida per amor, per un amor que creu que hi és però que no li pertany. Amb qui s’ha de pactar per fer el canvi? Què s’ha de fer per què l’altre visqui quan per edat no li ha tocat l’hora?
Qui porta el pes del relat és ell, en Pere i ho fa amb una cadència suau, intimista perquè tan important és el diàleg, les pors i els dubtes que s’expliquen com els seus silencis, mai buit, sempre plens de reflexió, de tendresa i d’acompanyament. Villatoro sap trobar la química necessària no només entre els personatges sinó entre el lector i el llibre, per això, arriba un punt que el lector no pensa amb el final, sinó que gaudeix de cada moment de la novel·la. Ens diu el blog Lo que sé de mis libros “me gusta poner el caso de García Márquez y su “Crónica de una muerte anunciada”. Qué le importa al lector si Santiago Nasar se muere al final o no, lo que realmente cuenta, y lo que realmente desea el lector, es que Gabo siga explicándonos cosas con su estilo inconfundible”, i això i és el que realment importa en la novel·la i en definitiva el que fa gaudir al lector. De fet, hi ha molt bones novel·les i pel·lícules que comencen desvetllant-nos el final, sense que aquestes perdin gens de qualitat. Malgrat el què pugeu pensar, no desvetllo el final, o sí, tan és, ho haureu de comprovar llegint la novel·la.
No és un llibre sensibler ni lacrimogen, és una bona novel·la plena de sentiments i dubtes: la mort, l’amor, la felicitat, la necessitat de companyia, el passat, el present i sobretot el futur. Ve etiquetada com “una novel·la sobre l’amor i la por de perdre’l”, però no és només això, és una necessitat de tenir futur, de necessitar més temps, de no voler acabar, un cant a la vida i a la necessitat de viure. Una prosa excel·lent que et fa llegir el llibre pràcticament d’una tirada, gaudint dels intensos instants que viuen els seus protagonistes, uns magnífics diàlegs i una reflexió personal que aconsegueixen captivar.
“La malaltia no anestèsia els sentiments, sinó que els excita i els fa sensibles, de vegades tendres i ploraners, de vegades més àcids, com el nervi d’un queixal o un fil elèctric pelat, sempre a punt de fer contacte.” Pàg. 35
“El món és un intercanvi comercial de moltes coses, també de confidències.” Pàg.52
“-I si tot plegat no fos una pel·lícula, sinó un àlbum de fotos? Vull dir, sense cap mena de guió, sense que les coses s’encadenin les unes amb les altres. Tens un àlbum com en els de les vacances i hi vas enganxant els moments bons, i al final és més o menys ple. Potser no hi ha pel·lícules amb final feliç, sinó àlbums de fotos d’instants que val la pena recordar.” pàg. 49
Tastets
>Verboten
(No l’he trobat ni al DCVB ni al Fabra, encara que es pot deduir com a sinònim de les altres dues).
“D’això no se’n podia parlar, aquí. Verboten. Tabú. Prohibit” pàg. 60
>Entotsolar v. refl. Posar-se tot sol; apartar-se del tracte de la gent (Mall.)
“ …i el pres es va entotsolar amb els seus càlculs del calendari de la llibertat.” Pàg 60
Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957)
Escriptor i periodista.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari