Amb quatre mots: esplèndida i commovedora, dura i colpidora (“és el retrat realista, duríssim, d’una vida infeliç, feta malbé”)
Recomanada per: l’entrada que en va fer la Núria Pujolàs a Miramelsmots
El llibre
Títol original: Sangué sabur, 2008
Títol Traducció: La pedra de paciència, 2009 Editorial Empúries. Traducció Imma Estany Morro, pàg. 141
Premi: Premi Goncourt 2008
“Aquest relat, escrit en memòria de N.A. –poetessa afgana assassinada brutalment pel seu marit -, està dedicat a MD.”
Pocs llibres m’han impactat com aquest. L’he llegit en dos dies en dues intenses sessions de lectura. Impactant. Pertorbador. Amb un nus a la gola. I no només per la història, sinó pel ritme creixent d’aquesta. Frases curtes, descripcions despullades, elements repetitius que marquen un ritme desesperat i desesperant. Tot, en un monòleg dur i commovedor d’una dona anònima que ens està explicant la seva vida en unes circumstàncies i en un escenari angoixant.
“En algun indret de l’Afganistan o d’un altre país”
(se’ns diu al principi de la novel·la).
Una història dura, de qui ha patit maltractaments dins la família i dins el matrimoni. I que ara, quan el marit està paralitzat –després de rebre una bala al clatell i, considerat un heroi de guerra- resta sense parla, connectat al sèrum que és l’únic que sembla donar-li vida. La dona, intenta trobar-se, com a dona viva què és, mitjançant l’exteriorització dels sentiments i repassant els patiments viscuts amb paraules que “vomita” al marit mentre el vetlla. I li explica, tot el què sent i tot el què ha sentit com a dona i com a muller, ara que ell, vegetal vivent, està obligat a escoltar. Desgranant de mica en mica els seus secrets, per poder-se així, alliberar. És el poder de les paraules. Al ritme d’oracions i lamentacions, entre xiuxiuejos i crits, entre anades i vingudes, entre bombes i tres. Tot, entre quatre angoixants pares d’una buida habitació de la casa familiar. Ell, sense capacitat de moure’s ni de parlar, només sembla escoltar. Ella, que després de tot el que ha viscut podria fàcilment abandonar el marit i, marxar amb les filles fugint de les bombes i del passat, decideix complir amb el seu deure de dona abnegada, quedant-se a cuidar-lo.
Escrita gairebé com un monòleg intens i pertorbador, captivant des del primer moment. I, a través de les seves paraules, anirem coneixent tots els passatges íntims de la seva vida anterior, que ens duran a comprendre – si és pot – com ha arribat a sentir-se tan lligada al marit, l’home que ara vetlla. I amb la seva veu, sentirem la veu de totes les dones que han de viure lligades i resignades a unes lleis masclistes que les esclavitzen, reduint-les fins a límits inhumans. Lleis que les joves pateixen moltes vegades per les pròpies dones que, ara ja grans, les han patit abans. En un bucle de sofriment social que es transmet generació rere generació, de mares i sogres a filles i joves. Totes, sota la lleis dels costums i la religió que dirigeixen els homes. Aquí ens parla de les dones en el món àrab, però en el fons i amb matisos, es traslladable a qualsevol altre lloc del món.
La novel·la té una estructura narrativa molt senzilla però eficaç, on, la repetició de determinats elements i moviments – la respiració pausada del marit, les voltes del rosari, les pregàries del mul·là, el moviment de les cortines, les gotes del col·liri administrades al marit “una, dues. Una dues”…, donen una sensació d’angoixa i plasticitat visual impactant. Aquest únic escenari que són les quatre parets de l’habitació, es converteixen en el confessionari de la dona que, lluny d’alliberar-la com creia, acabarà convertint-se amb la seva condemna. En un final que, sens dubte, és un xoc per al lector.
Aquest és el segon llibre que llegeixo de l’autor, el vaig descobrir amb Terra i cendra que vaig llegir dues vegades seguides. La primera captivada per la força de la narració i sense capacitat per apuntar res a la llibreta, la segona, ja prenent notes. La pedra de paciència produeix gairebé el mateix efecte. El dolor, l’angoixa i l’asfixia t’enganxen a la seva lectura que, malgrat la duresa del relat i, tot el que aquest significa, es converteix en una novel·la brillant i colpidora alhora.
¿Què és la pedra de paciència o Sangué sabur? En la mitologia persa es tracte d’una pedra màgica on s’expliquen les desgràcies, misèries i patiments que no ens atrevim a dir o simplement no podem explicar a ningú. La pedra escolta, absorbint tot el patiment fins que un dia esclata, alliberant a la persona. Aquí, el marit fa de pedra de paciència i absorbeix tot el que ella li explica, patiments i secrets, amor i dolor…
No és una novel·la fàcil de pair. Fou escrita com a emotiu record a la poetessa i periodista afganesa de 25 anys, Nadia Anjuman, brutalment assassinada pel seu marit. La seva lectura, és el testimoni que la violència de gènere s’amaga sota les formes dels costums, religió o simplement el caràcter violent de qui es creu amb autoritat de passar per sobre dels altres. Malgrat parlar-nos d’un país com Afganistan i, salvant moltes diferències, malauradament pot arribar a ser propera.
També us pot interessar Terra i cendra.
“Oscil·lant al ritme de la seva respiració, una mà, la de la dona, s’ha posat sobre el seu pit, al damunt del cor. La dona està asseguda. Amb les cames doblegades i encastades contra el pit (…) A l’altra mà, la de l’esquerra, té un rosari negre i llarg. El passa. Silenciosament. Lentament. A la mateixa cadència de les espatlles. O a la mateixa respiració de l’home” pàg. 11
Atiq Rahimi (Kabul, 1968)
Va rebre una educació francesa. Fill de simpatitzants de la monarquia de Zahir Shah, va haver de fugir a França del Pakistan als 22 anys. Aconsegueix una beca a la Sorbona i s’instal·la a viu a Paris.http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari