Amb quatre mots: petites i denses històries, ben escrit (les cantonades són llocs que ens poden sorprendre perquè no sabem què o qui ens podem trobar)
Recomanada per: l’Editorial Gregal m’ha facilitat el llibre. Gràcies.
El llibre: La cantonada i altres històries, 2013. Editorial Gregal, 163 pàgines.
Misto
Anava a encendre’l però ara no recordo si sóc piròman, fumador, especulador, suïcida, cuiner, o si és el meu aniversari i no tinc ningú per dir-me que pensi un desig abans de bufar. Saps què, deixem-ho córrer. Malaguanyat. (pàg.85)
Aquest és un del 45 contes que podem trobar al recull La cantonada i altres històries d’en Jordi Serra i Garrido. Fa mesos que vaig llegir tots els contes i no ha estat fins ara, al fer-ne la ressenya, que l’he recuperat i rellegit. Per què he triat aquest i no un altre, senzillament perquè és un dels que tinc apuntats a la llibreta junt amb Arpegi, Ella, Pas, Penombra elèctirca…. Misto, és un dels que em va impactar quan el vaig llegir per primer cop. És del tipus de contes que, amb poquíssimes paraules és capaç de dir-nos moltes coses o simplement fer-nos pensar. I, l’interruptor que ens encén la capacitat de veure, obrir la ment i anar més enllà és tan subjectiu com el fet que a mi m’agradi Misto i a un altre lector no.
En La cantonada hi trobarem molt tipus d’històries i com sol passar sempre amb aquest tipus de llibres n’hi ha per a tots els gustos, uns ens agraden més, altres ens deixen indiferents i altres els haurem de rellegir o fins i tot pair. En la majoria, però, s’hi respira un aire feixuc de tristesa, soledat i malenconia, fruit, segurament, del tipus de personatges que hi apareixen o simplement pel rerefons de la petita història que ens descriu.
El recull comença amb un excel·lent conte, Ella, la història impactant d’una prostituta. Però segurament el que deixa més empremta al lector – en aquest cas a mi- és la sensació de que al final de la història o de les històries, la vida continua com si res, i el cop de puny a l’estomac o el buit que t’ha deixat la història, et sacseja i, encara que et faci mal (o precisament per això), no et deixa indiferent. I això és el que aconsegueix en Jordi Serra en un bon grapat de contes.
Dins del recull, ja cap al final, hi trobem el conte La cantonada que és el que dóna nom a tot el recull. Es tracte, novament, d’un conte trist magníficament ben escrit, ple de dolçor i tendresa. Una cantonada, que en aquest cas és física, on el nen espera cada dia la seva ració de felicitat.
Però en realitat, la cantonada – les cantonades- són aquells punts on tots confluïm, darrera la qual tots els caminants ens hi hem trobat, hem trobat algú o simplement ens hi podem trobar. Trossets de vides on els altres poden veure o llegir en els nostres ulls històries que van més enllà del que simplement veiem. És d’aquells llibres, com passa en tots els de relats curts, que s’ha de llegir a poc a poc, sense esperar res, tan sols descobrir.
He trobat una entrevista que li fa l’Albert Soler al Diari de Girona, us la deixo aquí. en destaco el que remarca el diari “No crec en allò que la primera impressió és la que compta, sovint enganya” diu en Jordi Serra. I una mica els contes ens porten a això, històries amb un aparent argument que acaben en finals, no enganyosos, però sí sorprenents, punyents. En definitiva ha estat una bona lectura i una bona oportunitat per descobrir un autor que desconeixia.
Hi ha un aspecte que m’agradaria destacar i que no forma part del llibre però que trobo molt interessant i significatiu de l’autor. Diu la coberta “Convençut que la millor manera de fer que els alumnes estimin la literatura és demostrar la passió que pot suscitar, es planteja com a principal repte el d’introduir, amb un enfocament alhora lúdic i seriós, la lectura dels escriptors clàssics catalans a franges d’edat que tradicionalment s’han associat al consum exhaustiu de literatura de gènere infantil o juvenil.”Tasca difícil. La passió per la lectura o per transmetre una assignatura, només s’aconsegueix des de la passió en l’ensenyament (sigui de la matèria que sigui). Et felicito, també, com a professor.
Jordi Serra i Garrido (Palamós, 1967)
escriptor i professor de literatura catalana. El seu blog Òlsmunt.
Deixa un comentari