Una noia jove, de comarques, sense estudis ni feina, viu la crisi amb precarietat i poques aspiracions de futur. S’allista a l’exèrcit per tenir un sou. Però quan la destinen a l’Afganistan viurà 135 dies en un clima bèl·lic per al qual ella no està preparada. Armada, en tensió, fràgil, morta de por i envoltada de terroristes i insurgents, no entén què fan allà perduts a l’altra punta del món per ajudar una gent que no vol ser ajudada. On és la missió humanitària?
De tornada a casa, la noia innocent que es va allistar a l’exèrcit sense saber ben bé on anava ja no existeix. Psicològicament tocada, afectada per un incipient alcoholisme i enfonsada en una espiral autodestructiva, la vida es veu molt diferent després de viure en primera persona l’horror de la guerra.
Soldadets de plom és una novel·la de temàtica bèl·lica que pretén ser, i ho és, una crítica argumentada i ben exposada de determinades tasques de l’exercit, sobretot quan aquest actua, en nom de les forces de Pau. Però també és un crit d’alerta per la desesperació d’un jovent sense estudis ni feina que cerca una sortida, fàcil i segura, i que creu que allistant-se tindrà la vida resolta amb un sou a final de mes. Darrera d’això, hi trobem un relat cru, trist, desesperat i crític, molt crític, d’uns soldats mal equipats, escassament preparats i psicològicament vulnerables que es juguen la vida per unes causes que estan lluny del que els hi han explicat.
La novel·la ens mostra la transformació de la Isabel, la Isa, una noia sense feina i amb una família desestructurada que veu, en el fet d’allistar-se, una oportunitat. Oportunitat de sortir del poble, de tenir feina fixa i ingressos i de ser lliure per viure la seva vida. Però ser soldat no és només fer exercicis amb els companys per mantenir-se en forma. Ser soldat és acatar ordres i quan aquestes et porten a l’Afganistan en plena guerra, encara que sigui en missió de Pau, les has d’acatar. I no tothom està preparat per encaixar-ho i sortir-ne indemne.
En Josep Torrent ha construït una història lineal en el temps: la incorporació a l’exèrcit de la Isa, l’ensinistrament al cos, l’anada durant quatre mesos a l’Afganistan i la tornada a casa. Només el primer capítol, que és llegeix amb desesper, ràbia i molta angoixa en una atmosfera de pressió i tensió, serveix per posar-nos en antecedents. La trama avança sense aturar-se gaire, amb un ritme marcat, principalment, per les tasques i rutines de les tropes a l’Afganistan amb totes les seves conseqüències que això comporta que es resumeix amb els entrebancs que els soldats es troben, tant a nivell tàctic com personal. I la població afganesa, l’altra gran perjudicada. Però és en aquesta suposada rutina on l’autor ens va “minant” posant-nos al descobert tot el que ja suposaven o sabíem, la brutícia d’uns interessos econòmics, estratègics i polítics que res tenen a veure amb la recerca de l’estabilitat i la Pau. I així, a mesura que la Isa s’enfonsa psicològicament per uns fets traumàtics que no ha controlat, ni li han ensenyat a afrontar, en Josep Torrent ens va destapant, una a una, de manera freda i fulminant, els interessos, gens humanitaris que fan d’aquesta, i de moltes de les missions de Pau, un miserable i abominable frau.
L’elecció d’una soldat no ha de ser casualitat, m’he preguntat a meitat del llibre. Normalitat, penso, en un sentit ampli. Fer de soldat ja és una “feina” tant per a dones com per a homes, tret d’algun episodi puntual. Les angoixes, pors, dubtes, remordiments, o la valentia, empenta i compromís d’ambos sexes funciona igual, tant alhora de la missió com en la manera d’encarar el retorn a casa, com es demostra en el relat.
Soldadets de plom, aquestes petites joguines que els nens mouen i manipulen al seu aire ara cap aquí, ara cap allà són en el llibre la tropa, els soldats acabats d’allistar però també algun dels seus comandaments que, amb remordiments i impotència veuen com les mans que els mouen els tenen, igualment lligats. Una llibre crític que obliga al lector a reflexionar i adonar-se que, més enllà de les visions cinematogràfiques de l’exercit americà, aquí, a l’exercit espanyol, també està passant. Una bona i interessant lectura.
El títol és molt encertat, perquè són manipulats sense miraments.
No n’havia sentit a parlar, em sembla molt interessant i més veient-ho des del punt de vista d’una dona a l’exércit. Me l’apunto.