“Plou, plou de manera constant. Miquel Gironès té seixanta-quatre anys i fa molt temps que viu sol. És gras, i els divendres al vespre sempre torna cansat a casa. D’ençà que se li va morir la dona, el carrer on viu ha canviat profundament i ell ja no entén el món que l’envolta.”
Una novel·la d’atmosfera angoixant, condicionada, en un primer moment, per la sensació de patiment per la poca mobilitat física del personatge: és gras, s’ofega, té una mobilitat reduïda, feixuga i viu sol. Una lenta agonia física que viu en paral·lel a la seva agonia existencial. En Miquel Gironès viu i reviu del passat, marcat per l’accident i mort de la seva dona, ja fa trenta anys, i que és, segurament, el punt que marca la seva vida. Però la fatalitat de l’accident, lluny de ser el detonant de la seva decadència, serà, al meu parer, el punt que marcarà la realitat de la seva existència. Una vida basada en la mentida, el sentit de culpabilitat i la poca força per reeixir com a persona per la manca de voluntat personal on, deixar-se portar, dubtar i no prendre decisions serà el motor, per dir-ho d’alguna manera, de la seva existència.
Una angoixa que va creixent a mesura que avança la novel·la, (en escassament set hores), fruit d’aquest moviment lent del personatge però també per l’evocació constant del seu passat. Un recordar per adonar-se de com podien haver canviat les coses, un recordar per constatat que al final la realitat només és una, la solitud. I un passat que pesa i que va més enllà del sentiment de culpabilitat, perquè la seva evocació portarà a Miquel Gironès a adonar-se que ara, als seu 64 anys i en la solitud d’un divendres plujós dins el seu pis, no li queda res. Res. Simplement perquè quan tocava li ha fet mandra, por o desídia passar dels pensaments a l’acció. Una acció que el podia haver portat a viure com realment desitjava però la poca força de voluntat, l’ha dut a sucumbir a la comoditat que li ha suposat deixar-se portar al llarg de la seva tediosa vida. Fins el punt que les ganes de plegar, de deixar-se morir, que li son necessàries per estalviar-se soledat i patiment, li fugen del cap per no haver de prendre cap decisió.
I la pluja cau, a ritmes diferents, pausada o amb força, i ell, es sent aïllat, com apunta el mateix autor, com un Robinson urbà, dins la seva petita illa que són les quatre parets de casa. I mentre plou van caient els pensaments – en forma repetitiva -, els records del què ha fet, del què no ha fet i sobretot del què hauria volgut fer per sortir-ne victoriós i reconfortat. Però la falsa seguretat que dóna la monotonia o la seguretat que suposa no posar-se en problemes, no haver de decidir, el porten del viure al sobreviure. L’anar fent.
“En Coca barreja l’estil directe i l’indirecte, la tercera persona en pretèrit amb la primera persona, recurs inevitable en el corrent de consciència.”diu en Jordi Llovet. Uns monòlegs que moltes vegades poden ser durs, indecents i poc ètics i que contrasten amb el tarannà tou i fluix del personatge. Són, en ocasions, políticament incorrectes, reflecteixen allò que segur que en alguna ocasió ens ha passat de no gosar dir el que realment pensem o volem fer. “Una novel·la que sorprèn pel seu realisme i per dir coses que en boca del protagonista prenen un caire que no prenen en boca d’una tercera persona.” diu en Toni Molero a la seva ressenya. Un personatge, en definitiva que no es fa estimar (tampoc es pretén fer-ho) però que és d’aquells que queden, gràcies al saber fer de l’autor, a l’imaginari del lector.
“I també hi ha els morts, els absents, els que no hi són, les ombres, els records. Esborrats per sempre. Impossible que tornin. Queda un forat, mil forats. La nostra vida s’omple de forats més o menys profunds i alguns són realment dolorosos. Una cara, un gest.” Pàg. 107
Deixa un comentari