Amb quatre mots: diferent, magnífica, bon relat (quan l’encarregat de parlar de llibres dins el llibre és un personatge marginal i “culte malgrat ell mateix” la seducció per la narració està gairebé assegurada)
Recomanada per: trobada de casualitat a les lleixes de la biblioteca Vapor Badia de Sabadell.
El llibre
Títol original: Prílis blucná samota, 1987
Títol Traducció: Una solitud massa sorollosa, , 2000 Edicions 62, butxaca. Traducció Monika Zgustová, pàg. 119
“Hant’a és premsador de paper i la seva feina tan sols consisteix a esclafar tones de llibres en un soterrani humit on les rates fan niu. Però, per ell, aquests llibres són més que conjunts de plecs de lletra impresa; són tones de coneixement que la humanitat ha anat acumulant al llarg dels segles. Després de trenta-cinc anys de fer la mateixa feina, avorrida, Hant’a ha adquirit una cultura llibresca important, fins que els nous temps s’imposen com una dutxa d’aigua freda: els obrers modèlics, gent jove, l’acabaran substituint…”
Els llibres que parlen de llibres acostumen a agradar a un determinat tipus de lectors, a vegades però, aquests corren el risc de tornar-se ensucrats, i això, pel meu gust, els perd. Malgrat tot, llegir-los pot resultar interessant, a voltes per recordar antigues lectures i referents importants o per moure el cuquet de la curiositat i buscar els llibres que encara no hem llegit. Una solitud massa sorollosa parla de llibres, de literatura però d’una manera molt diferent. Diferent perquè el punt de vista no és el de l’enyorament pels llibres llegits o retrobats, és el dolor pel llibre que mor. I la seva mort és dolor per tot el que representa la seva pèrdua. Una pèrdua que va més enllà de les lletres, és una manera de fer, de ser, de viure i de descobrir.
Ens trobem a Praga en plena segona guerra mundial, on els llibres i la cultura formaven part de les coses prohibides que calia destruir. I en Hant’a, treballa en un soterrani humit i fosc premsant tot el paper que cal destruir, entre ells, els llibres provinents de les biblioteques públiques o de particulars. Trenta-cinc anys fent aquesta feina, trenta-cinc anys llegint, trenta-cinc anys sobrevivint…
“Fa trenta-cinc anys que treballo amb paper vell i aquesta és la meva love story. Fa trenta-cinc anys que premso llibres i paper vell, trenta-cinc anys que m’empastifo amb lletres, fins al punt que semblo una enciclopèdia (…) sóc una gerra d’aigua viva i aigua morta, n’hi ha prou que m’inclini una mica perquè els meus pensaments vessin de mi, sóc culte malgrat jo mateix i vet aquí que ja no sé quins pensaments són meus, sorgits pròpiament de mi, i quins adquirits llegint…” (així comença)
Una història de dolor i resignació per una feina que malgrat tot estima, i per això, mira de fer-la donant-li un sentit. Tastar, ara d’aquí, ara d’allà el fa créixer com a persona encara que no li serveixi per millorar en la vida. Com el mateix protagonista diu una i altra vegades ”sóc culte malgrat jo mateix” i sobreviure a això no és fàcil, ha de seguir una metodologia molt particular que malgrat el dolor que sent per la feina que fa, mira de fer-la amb certa dignitat. Llegeix, llegeix molt, no llibres sencer, sinó tastes, i de tant en tant s’endu algun llibre a casa, les seves joies, el seus tresors. I els llibres s’amunteguen a casa com en una premsa, però en aquest cas sense botó de destrucció. I recupera llibres d’amagat, per ell i per la gent que els necessita per sobreviure, això l’omple i el fa feliç.
¿Com pot donar sentit a la seva feina? Doncs com ell diu, fent-la especial. I la seva especialitat és la d’embolcallar els paquets de paper premsat en obres d’art. Ara embolicades amb les làmines de quadres d’en Van Gogh, gravats d’en Rembrandt ara amb pàgines d’un clàssic Kant, Goethe, Schelling, Leibinz, Hölderlin, Lao Tse, Erasme de Rotterdam, Hedel, Aristòtil, Plató, Sócrates, Shopenhauer, Camus, Demostones, Schiller, Nietzche o Cervantes, que prèviament ha llegit, ha gaudit i l’han fet culte “malgrat ell mateix”. Així cada paquet és únic i especial: és art. I això, que aparentment no té sentit, omple de sentit la seva vida. Una vida grisa, solitària i bruta, una vida de perdedor que comparteix amb altres personatges igual de marginals que ell; una gitana, un oncle ferroviari retirat i les rates, atretes pel paper del soterrani o el de casa. Una vida fosca, trista i monòtona que només es veu interrompuda per l’arribada de la modernitat, amb els joves obrers socialistes, obrers que treballen d’una manera modèlica però freda, sense sentiments.
Escrit en primera persona anirem escoltant el pensament d’en Hant’a i descobrint la seva solitària vida. La seva miserable existència estarà esquitxada d’interessants fragments dels llibres fullejats, i serà a través d’aquests lligam que gaudirem d’aquest personatge tan especial, tan marginal, tan humà i tan trist. I com diuen des del Club de lectura de Sallent “Cap dels seus lectors no pot resistir-se a la màgia de la seva narració…”, perquè sense ser una història feliç ni entranyable el lector hi queda atrapat. Atrapat per les reflexions d’en Hant’a que són les reflexions dels filòsofs potades al soterrani, atrapat per la bellesa de les paraules o dels gravats traslladades a les bales de paper, atrapats per un personatge d’aparença vulgar i bruta que sap crear una pròpia manera d’entendre la vida. Atrapats per la solitud física d’un personatge que no es troba mai sol gràcies a la relació que manté amb els llibres que “destrueix per treball i salva per passió”. Un llibre curt i del tot recomanable.
“Tot el que he vist en aquest món és animat simultàniament per un moviment de vaivé, tot avança i recula, com la marxa d’una farga (…) I és que en la meva feina l’espiral i el cercle es corresponen i el progressus ad futurum es fon amb el regressus ad originem; tot això ho visc amb molta intensitat i com que sóc infeliçment feliç i culte malgrat jo mateix he començat a reflexionar sobre el fet que el progressus ad futurum correspon al regressus ad originem.” Pàg. 63
També n’han parlat Club de lectura de Sallent, Lecturas errantes i who’sthere?
TastetsBinar BINAR v.
|| 1. tr. Llaurar per segona vegada dins el mateix any;“I va col·locar l’urna a dalt de l’armari; un dia d’estiu, mentre binava els naps…” pàg 23On van a parar els llibres?Mentre llegia el llibre des del blog Entre montones de libros plantejaven la pregunta de que passarà amb els nostres llibres després de nosaltres. I com acostuma a fer-me el meu subconscient he relacionat el tema amb el llibre.Assistim a la destrucció de llibres massa sovint, abans per tractar-se de llibres prohibits, ara perquè n’hi ha massa, no es llegeix o simplement no s’ha trobat una fórmula adequada o econòmicament viable per evitar-ne la seva destrucció. Tot plegat trist.
Llicenciat en Dret, no va exercí mai d’advocat. Va publicar la seva primera novel·la l’any 1963, “Una perla en el fons”.
http://quaderndemots.blogspot.com/feeds/posts/default
Deixa un comentari